L’altra amnistia

No recordo que el 2012, quan l’ales­ho­res minis­tre d’Eco­no­mia del PP, Cristóbal Mon­toro –aka senyor Burns dels Simp­son–, va anun­ciar l’amnis­tia fis­cal, ningú sortís al car­rer a mani­fes­tar-se amb la virulència amb què ho estan fent ara els que no volen l’amnis­tia per a les vícti­mes del procés. I dic cons­ci­ent­ment vícti­mes, i no delinqüents com els ha con­si­de­rat la judi­ca­tura espa­nyola, alguns mit­jans espa­nyols i tots els que es pen­sen que España es una y no cin­cu­enta y una. Algú que esti­gui a favor de la inde­pendència i que defensi posar les urnes per deci­dir democràtica­ment el que vul­gui la ciu­ta­da­nia no el con­si­de­raré mai un delinqüent, per la sen­zi­lla raó que, crec, aquesta és l’única via per resol­dre el con­flicte amb l’Estat espa­nyol. En canvi, el terme delinqüent es queda curt en el meu voca­bu­lari per par­lar dels des­gra­ci­ats que es van bene­fi­ciar de l’amnis­tia fis­cal del 2012. El con­cepte és el mateix: per­do­nar les cul­pes a gent que se salta la “llei”. El pro­blema és que el pes de la llei no és igual si el que has fet és defrau­dar impos­tos a cabas­sos (més de 40.000 mili­ons d’euros van aflo­rar lla­vors) que si el que vols és defen­sar els drets naci­o­nals i polítics del teu país. En el cas dels defrau­da­dors, et posen la catifa ver­me­lla perquè tre­guis les mun­ta­nyes de dine­rets –que segu­ra­ment has gua­nyat gràcies a influències, espe­cu­lant o explo­tant els tre­ba­lla­dors–, dels para­di­sos fis­cal on esta­ven ama­gats, perquè tor­nin a casa, asse­gu­rant que això et per­ju­di­qui més aviat poc. Aquests poca­ver­go­nyes –més de 30.000 per­so­nes, la majo­ria anònimes perquè el PP es va asse­gu­rar que Hisenda man­tingués el secret– van ser per­do­nats enmig d’una crisi econòmica ferotge, amb reta­lla­des per tot arreu, i que encara estem pagant. És cert que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va anul·lar l’amnis­tia fis­cal el 2017, però sense cap efecte perquè ja s’havia dut a terme. Menys excep­ci­ons nos­tra­des, aquells ava­ri­ci­o­sos i cob­di­ci­o­sos són els que era es pre­o­cu­pen molt per Espa­nya, però no ho feien tant a l’hora de pagar impos­tos.