Política escolar

L’escola es con­ver­tirà en una de les pedres de toc més sig­ni­fi­ca­ti­ves de les pos­si­bi­li­tats d’auto­go­vern cul­tu­ral i social de Cata­lu­nya. O si volem ser més modes­tos: de les pos­si­bi­li­tats d’admi­nis­tració dels pro­pis recur­sos. I si volem ser més ambi­ci­o­sos: de les pos­si­bi­li­tats, i la volun­tat, de recu­pe­rar una política cata­lana de l’edu­cació, que fou tan posi­tiva durant els pocs anys que pogué apli­car-se, abans que l’ocu­pació fran­quista l’escapcés.

Veig que actu­al­ment hi ha en marxa dos movi­ments: l’un que s’adreça a l’ajun­ta­ment de Bar­ce­lona defen­sant la importància de les esco­les muni­ci­pals; l’altre que s’adreça a la Gene­ra­li­tat pro­po­sant la recon­versió d’una colla d’esco­les pri­va­des en esco­les públi­ques cata­la­nes. Són els mes­tres de les res­pec­ti­ves esco­les els qui ho dema­nen. Ni jo sóc un expert en aques­tes qüesti­ons, ni l’espai de què dis­poso pot ser altra cosa que una apro­xi­mació –un “a la vora de...”– al fet d’una inqui­e­tud pedagògica que, això sí, és evi­dent i em sem­bla opor­tuníssima.

El cas de les esco­les muni­ci­pals és clar: van ser cre­a­des com una obra popu­lar i avançada, i la seva tasca pedagògica adquirí un nivell molt alt, que man­tingué esforçada­ment con­tra les enves­ti­des de la dic­ta­dura i d’algun alcalde lamen­ta­ble­ment clau­di­cant. Penso que l’ajun­ta­ment s’ha de plan­te­jar seri­o­sa­ment quin paper han de fer aques­tes esco­les i la seva funció inte­gra­dora des del punt de vista social. En aquest camp, l’obsessió del ren­di­ment econòmic pot ser suïcida. Cal una consciència ben lúcida de la política cul­tu­ral ciu­ta­dana i abo­car-hi els mit­jans i la dedi­cació –totes dues coses– que reclama la tra­dició pedagògica bar­ce­lo­nina.

El cas del col·lec­tiu d’esco­les per l’Escola Pública Cata­lana és igual­ment interes­sant i la seva pro­posta té un gran abast. S’hi aple­guen dot­ze­nes d’esco­les que, a par­tir del 1958, tren­quen amb l’ense­nya­ment impe­rant i enlla­cen amb les experiències d’abans de la guerra. Són les esco­les “acti­ves” que ser­vei­xen les neces­si­tats dels sec­tors més sen­si­bi­lit­zats de la classe mit­jana. Ha arri­bat el moment que aques­tes esco­les de titu­la­ri­tat pri­vada cre­uen que han d’inte­grar-se en una xarxa pública com a solució per a apor­tar a la comu­ni­tat tot un bagatge de tre­ball pro­fitós i col·labo­rar a la con­so­li­dació de la política edu­ca­tiva que cor­res­pon a la Gene­ra­li­tat.

Les tra­ves que l’ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya tro­ba­ran per a ende­gar una política esco­lar eficaç, naci­o­nal-popu­lar, d’alta qua­li­tat pedagògica, seran mol­tes i tos­su­des. Això vol dir que ens hi juguem molt. Qual­se­vol difi­cul­tat pràctica, econòmica i admi­nis­tra­tiva ha de ser com­ba­tuda i superada amb “com­petència moral”, que ja tenim sense cap neces­si­tat de “trans­ferència”. L’escola és avui un pro­blema pri­o­ri­tari i ha de tenir una solució òptima, costi el que costi.