Mariner, quan folga amb dona...

Per aquests topants del cap de Creus, la mort ha estat sem­pre una com­pa­nyia incerta però pal­pa­ble, tot­hora pre­sent. J.V. Foix, des del Port de la Selva, havia escrit quel­com sobre això: “No és pas que els pes­ca­dors que conec siguin massa tràgics ni dramàtics en llurs con­ta­lles. Diuen que no temen la mort. Volen dir, ja ho sé, que no hi pen­sen o que no hi volen pen­sar. De tants estels que espur­ne­gen en les clares nits sobi­ra­nes, tot just si només els interessa el nom de l’estre­lla d’en Per­ris, que és la de l’alba i del ves­pre. –Mirem més ensota que endalt, de pei­xos no en plo­uen!”

Pes­ca­dors bar­buts, mig endor­mis­cats a les tau­les del cafè, rebre­ga­ven les velles car­tes amb aire absent: –L’as de bas­tos! –Recony, no m’ho espe­rava pas això!... La mort sobre­vo­lava les cales des de l’Enca­lla­dora a Galla­dera, pen­dents erms i esquerps, cla­pa­des de pins resi­no­sos, una aigua tèrbola i bellu­ga­dissa. Els vai­lets dei­xats de la mà de Déu cor­rien pel car­rer de Mar, amb bas­tons i un llum, per caçar par­dals ador­mits vora la riera. –No saben res, pobrets, no saben res!, xis­clava la Lídia Savanna al bell mig de Cadaqués, quan feia fugir la mai­nada amb un bufet recar­go­lat... Ara va de Josep Pla, a Aigua de mar: “–Digueu-me, si us plau, vós qui sou? –Jo sóc un home a qui diuen en Pa i Raïm. –Sou de Cadaqués? –No senyor, sóc de Llançà. –He sen­tit a dir que en Pa i Raïm de Llançà es dedica més o menys al con­tra­ban... –No senyor, l’han mal infor­mat. Això no vol dir que, si surt alguna cosa, es pugui dei­xar de fer, comprèn?”

La gent que tre­ba­lla a la mar és dife­rent de la de terra endins. El pes­ca­dor depèn de tan­tes coses!... Mots de Jaume Pol Gir­bal: “Del mar venien els aven­tu­rers des­llo­ri­gats, els vents humits i les for­tors del peix i del cor­dam, del fum i del quitrà. El mar era la hisenda dels baliga-balaga, dels indis­ci­pli­nats incor­re­gi­bles. Lloa la mar i viu en terra, encara diu la gent de Cap de Creus”... Tor­nem a Foix: “S’ha tret el tapa­bo­ques i ha can­tat una cançó fresca i mordaç, amb ten­dres tor­na­des que repe­tia mig clo­ent els seus ulls de xibeca. Li he pre­gun­tat si me la dei­xa­ria copiar. –No sé pas si la recor­daré. Me l’he pen­sada ara mateix... Li he dit si en recor­dava el nom. –Això rai! «Mari­ner, quan folga amb dona, prou s’hi vol­dria morir»”...