I ara què?

Que l’opinió pública d’un país esti­gui divi­dida no és en si mateix ni bo ni dolent. Depèn de l’argu­ment, les pro­por­ci­ons i la dimensió. Aquest cro­nista s’ha mani­fes­tat radi­cal sobre les pos­si­bi­li­tats d’una Cata­lu­nya estat inde­pen­dent, i que amb els actu­als des­mais i mit­ges tin­tes les opci­ons són nul·les. Seria lògic con­cloure que és difícil que la situ­ació empit­jori, perquè el naci­o­na­lisme català s’ha ins­tal·lat al fons del pou, i no hi ha sig­nes de millora, sinó d’apro­fun­di­ment en el des­as­tre. Alguns s’han cons­truït unes míseres bar­ra­ques al fons d’aquest pou, i fa tota la pinta que s’hi esta­ran com a mínim tres-cents anys més.

Què es pot dir del pacte de legis­la­tura entre Pedro Sánchez i els seus súbdits cata­lans? Un cop més, el polític del PSOE ha mos­trat tenir més talent polític que tots els altres junts. La sanció del pacte és impos­si­ble per part dels cata­lans. No hi ha un esce­nari real en què puguin des­ca­val­car l’inquilí de la Mon­cloa sense entrar en un ini­ma­gi­na­ble enlli­ta­ment amb l’extrema dreta. Pedro Sánchez està tran­quil: pot fer el que vul­gui, que això no se li escapa. La temp­tació de dir que el pacte és l’ensar­ro­nada i el ridícul enèsim dels pobres, bruts i tris­tos cata­lans és irre­sis­ti­ble, perquè mal­grat les con­se­cu­ci­ons pràcti­ques, no com­porta cap avenç polític, sinó al con­trari. Els soci­a­lis­tes espa­nyols s’han apo­de­rat del dis­curs que això està resolt, que els díscols cata­la­nets ja estan paci­fi­cats fore­ver and ever, i si és que no ho feien abans, ja poden dor­mir tran­quils. El mateix dia que es va sig­nar l’acord va des­a­parèixer la for­ti­fi­cació de la dele­gació del govern d’Espa­nya, al car­rer Mallorca de Bar­ce­lona, xamfrà amb car­rer Llúria. Fora doble tanca defen­siva, fora quàdru­ple esca­mot de vigilància armats fins a les dents. Un símptoma que no falla. S’ha aca­bat el perill.

Però hi ha un fet pel qual val la pena bai­xar de la radi­ca­li­tat i reconèixer una bon­dat incon­tro­ver­ti­ble: l’amnis­tia, sobre­tot per als encau­sats de la ciu­ta­da­nia d’infan­te­ria, els no famo­sos (no en diré mai “ciu­ta­dans anònims”, perquè tal cosa no exis­teix: poden ser anònims els tex­tos, però que no cone­guis el nom d’una per­sona no vol dir que no en tin­gui). Des de la vida quo­ti­di­ana és ima­gi­na­ble el bé per als cen­te­nars d’afec­tats, les famílies i els amics. Per això ha val­gut la pena. Que en altres aspec­tes i ele­ments els resul­tats són incerts, dis­cu­ti­bles i tot el que es vul­gui és secun­dari com­pa­rat amb haver tret el dogal del coll de tanta gent inno­cent.

Però la Història con­ti­nua. I ara què? Els polítics cata­lans anun­cien amb una certa tebior que aquest pas no és més que un trànsit cap a l’objec­tiu final: la inde­pendència de Cata­lu­nya. Cal pre­gun­tar-se quin canvi subs­tan­cial hi ha hagut en el tau­ler de joc en relació amb la situ­ació abans de les elec­ci­ons, què per­met fres­sar nous camins, noves opci­ons cap a la meta. Des­car­tada tant pels uns com pels altres la uni­la­te­ra­li­tat, un referèndum per l’auto­de­ter­mi­nació em sem­bla impen­sa­ble, per dos motius: perquè els espa­nyols ja han dit del dret i del revés que no el per­me­tran mai, i això no sem­bla con­tin­gent, perquè a més ho recolza la majo­ria de la UE que, no ho obli­dem, és sobre­tot i abans de res un mer­cat, i els mer­cats no volen inse­gu­re­tat, xivarri i sor­pre­ses. Segon motiu: perquè, gràcies entre altres coses a la fla­grant des­política d’immi­gració, ara és als inde­pen­den­tis­tes cata­lans a qui no els convé un ple­bis­cit, perquè saben que la seva pre­tesa causa en seria per­de­dora, i aquí és en aquest sen­tit que dic “impen­sa­ble”: perquè més val no pen­sar-hi.

No diré mai que els polítics cata­lans siguin inep­tes, ni dis­minuïts men­tals, ni babaus idi­o­tes. Però fa l’efecte que han pres la població per tot això i per més, perquè no se’ls arruga cap part del cos de dir que tre­ba­llen per a la inde­pendència (ara almenys tenen el bon gust de no posar-hi ter­mini). Són uns apro­fi­tats i uns des­a­pren­sius? Deixo als lec­tors la qüestió. En la població, com per­tot, també hi ha gent llesta i capa­ci­tada, medi­o­cres i com­plets idi­o­tes. Per aquí un es pot fer la idea dels resul­tats de les elec­ci­ons, i ima­gi­nar els via­ranys del resul­tat del con­tinu insult a la intel·ligència. No cal insis­tir sobre la via d’extinció cul­tu­ral a què Cata­lu­nya està sot­mesa, a hores d’ara ja més atribuïble a la dimissió iden­titària dels cata­lans matei­xos que a ningú altre. Sense la més mínima aspi­ració de pro­feta, diria que aquesta terra no tor­narà mai a tenir un estat.