Llegim-lo

Daniel Giralt-Mira­cle ha escrit les seves memòries, de lec­tura obli­gada per a qual­se­vol per­sona que es dedi­qui o vul­gui dedi­car-se al foment i a la divul­gació de les arts, sigui des de la crítica, la docència o la gestió, que en ell s’han entre­lli­gat. Li va agra­dar, quan el vaig entre­vis­tar, que li digués que el valor més alt que veia en el lli­bre era que podia ser una guia a venir. “Per no come­tre més errors”, hi va afe­gir. Els que se sen­ten baula de gene­ra­ci­ons pas­sa­des i que tenen espe­rança en les futu­res, les quals pot­ser ni tan sols han vist néixer, m’ins­pi­ren molta més con­fiança que els que ves­sen un orgull de tasca feta com si fos­sin genis iso­lats. Giralt-Mira­cle és un mirall en què es reflec­tei­xen Sebastià Gasch com a para­digma del pro­pul­sor de l’avant­guarda de pre­guerra, els seus coe­ta­nis, tots els que actu­al­ment fem feina en el món de l’art i els que ens relle­va­ran quan dei­xem d’exis­tir, ell i nosal­tres. Les lle­tres que ha tei­xit a Gus­pi­res de memòria (Edi­ci­ons 62) irra­dien els ide­als d’algú que s’ha cre­gut veri­ta­ble­ment que la força d’aquest país rau en els cre­a­dors, “pàries econòmica­ment i social”, se’n lamenta Giralt-Mira­cle. I això és el que ens esti­mula a rever­tir, amb bons polítics, bons tècnics a les ins­ti­tu­ci­ons i bons pro­fes­si­o­nals de la crítica i la comu­ni­cació. I aquest futur comença ara, lle­gint-lo.