La llista

No dec ser l’única per­sona a Cata­lu­nya que aviat cele­brarà el seu 60 i quart Nadal, però dec ser de les poques per a les quals aquest número no espe­ci­al­ment espe­cial li ha por­tat a la memòria, tot d’una, una tira­llonga de records nada­lencs: als 5 anys, de nit, miro al cel fanàtica­ment tot espe­rant veure com Santa Claus i el seu tri­neu volin direc­ta­ment cap a la meva fines­tra (devien fer-ho, perquè al matí la mitja al peu del llit era plena de rega­lets); cap als 8 anys, en el dinar de Nadal, mon pare (d’esquer­res) i mon oncle (de dre­tes) es posen a dis­cu­tir de política amb tanta violència que jo i els cosins fugim del men­ja­dor de pun­te­tes; als 14 anys, desem­bo­lico un regal que m’ha enviat una tia, que resulta ser un deso­do­rant dels més forts i em poso a riure (histèrica­ment); als 20 anys, aca­bat de sor­tir de l’hos­pi­tal psi­quiàtric, acabo dinant amb la família d’un amic perquè els psicòlegs m’han dit que m’he d’inde­pen­dit­zar de la pròpia; als 30 anys, passo un Nadal tran­quil·líssim amb la mare a Tar­ra­gona en què gai­rebé no bec res; als 42 anys, el dinar nada­lenc es crema men­tre truco a un manyà perquè el pany de la porta s’ha espat­llat; als 46, jo i la com­pa­nya cele­brem el Nadal amb els nens nas­cuts fa pocs anys, tot fent cagar el tió per pri­mera vegada per a ells (i per a nosal­tres); als 48, a Bar­ce­lona, jo i la com­pa­nya gai­rebé par­tim peres perquè ella remarca, davant de tot­hom, que no m’he fixat en les bes­ti­o­les, cai­gu­des de l’extrac­tor, que es bellu­guen a la meva carn d’olla aca­bada de ser­vir (per a més inri, té raó); als 55, rega­lem els pri­mers (i últims) iPads als nens, cosa que els omple d’il·lusió; als 58, comen­cem a cele­brar el Nadal a Banyo­les, sem­pre amb capó far­cit (fins que la filla es torni vege­ta­ri­ana)... Tants Nadals ine­vi­ta­bles, tants rep­tes ine­luc­ta­bles, tants records tan feliços com de vega­des melan­gi­o­sos. D’aquesta pàgina estant, mal­grat tot però també a causa de tot, Bon Nadal.