Tribuna
Extremistes
Marco Rizzi és un professor de la Universitat Catòlica de Milà conegut pel concepte de “secularització dèbil”. La seva posició és al pol oposat a la visió que relegava les religions a un segon pla, una teoria que avui queda superada per la realitat. Podrà ser menys determinant en alguns contextos, però la religió és un element viu en la societat.
La religió no és només un sistema de creences, una adhesió a idees que reconeixen un ésser superior que transcendeix l’ara i l’aquí. Tampoc és només un fenomen social que cohesiona i confereix valors a les persones. Amb una mica de ciència es remeiava la primera dimensió de la religió, i amb una mica d’individualisme se superaria el segon. Ha resultat que no va així, i que la religió no desapareix, sinó que persisteix. I no sempre de manera amable i confegint sentit a la vida de les persones, sinó també en les instrumentalitacions més fosques i radicals. Rizzi considera que l’emancipació de la religió de les formes de poder polític, el camí a la secularització europea que coneixem, és una via occidental, pròpia del cristianisme, i que no es pot aplicar a altres contextos sense caure en colonialismes i esquemes mentals que no funcionen. El cristianisme ha patit depuracions en el seu corpus doctrinal, s’ha adaptat i ha modelat el concepte d’autoritat amb les instàncies crítiques que garanteixen legitimitat a la racionalitat de l’individu en la relació amb les pròpies creences. El cristianisme occidental, per tant, seria menys bel·ligerant i impositiu, i seria capaç de conviure sense massa tibantors amb una societat democràtica. No oblidem que el terme secularització es popularitza després de la Pau de Westfàlia el 1648, posant fi a la Guerra dels 30 anys i a l’ensangonada Europa que va quedar d’aquell salvatge conflicte entre catòlics i protestants. Quan el sociòleg Max Weber la pren com a categoria per explicar la realitat, aquesta secularització ve de la maneta del desencantament i sobretot d’una manera de racionalitzar allunyada de màgies i misteris.
Emma Tomalin, Jorg Haustein i Shabaana Kidy també reconeixen que dins la teoria política es va assumir que la religió quedaria obsoleta i que fins i tot potser desapareixeria, i que això no ha estat així, sinó que les comunitats religioses continuen ocupant un espai i que s’està reaccionant davant del significat que tenen encara les religions a l’espai públic. Erin Wilson posa sobre la taula el concepte de religió fluïda i podríem trobar analogies i metàfores arreu.
Quan la religió no només governa la vida d’individus i col·lectius sinó que interfereix en la vida de les persones que no en tenen, o en tenen una altra, entra en l’equació l’extremisme i la intransigència. Les comunitats religioses busquen la manera de relacionar-se amb els altres i pacten acords, i també es relacionen amb altres religions i maneres d’entendre la vida. Es mouen amb l’administració, perquè volen garanties, que obren la porta a drets i responsabilitats, i si són proselitistes voldran que els altres les coneguin i siguin partícips del seu missatge.
L’extremisme apareix quan hi ha una idea de confrontació. Els grups extremistes que lluiten violentament avui per exemple a Gaza seguint les seves agendes polítiques tendeixen a vincular-hi ideologies extremistes religioses. No lluiten per la seva religió, però la seva religió no es pot separar de la seva lluita. I qui no té cap d’aquestes religions (en aquesta situació, qui no és ni jueu ni musulmà) també en pateix les conseqüències, com els cristians de Gaza, per exemple.
Les religions no es cansen de presentar-se com a agents de pau. Els brots extremistes i per sort minoritaris que es creen a partir d’interpretacions radicalitzades d’idees pacífiques són objecte d’estudi arreu. Els experts es decanten per donar-hi una explicació social i sovint occidentalitzada: hi ha països on no hi brilla la democràcia, i per tant el conflicte religiós esclata més fàcilment. No és només la democràcia l’antídot als conflictes. La violència és humana. El desig de venjança, també. I encara que no se’ls escolti, els pacifistes, el Papa de Roma, els líders mundials amb sentit comú diuen el mateix: sense diàleg, sense reconciliació, sense assumir i rescabalar el mal fet, tot seguirà igual. El món s’ha de destensionar, i no són “ells”, els altres, els que prenen decisions, els únics responsables de treure tensió. La pressió, les idees obtuses, el tancament mental, comença al replà de cada casa.
