El jersei de Dani Cornellà

L’onada de crítiques con­tra la indu­mentària del dipu­tat de la CUP Dani Cor­nellà en el dar­rer ple del Par­la­ment de Cata­lu­nya de l’any fa pen­sar si les xar­xes són defi­ni­ti­va­ment un món alienígena habi­tat per capsi­granys o si és la cam­bra de repre­sen­tació sobi­rana la que ja orbita en una galàxia massa allu­nyada dels terrícoles. “Sap greu per la sogra, m’ha rega­lat un jer­sei que alguns pen­sen que no ser­veix per anar al Par­la­ment. La meva manera de ves­tir és meva, no la can­viaré pas. Si us pica, gra­teu-vos”, ha piu­lat el dipu­tat davant els comen­ta­ris des­pec­tius dels qui s’ator­guen el dret a cri­ti­car què es posen els altres segu­ra­ment sense ni tan sols mirar-se pri­mer ells al mirall. Que una per­sona acu­deixi al Par­la­ment ves­tit sense permís del sas­tre de patums ni el vis­ti­plau dels encor­ba­tats, a mi em sem­bla la cosa més salu­da­ble del món. Més aviat el que resulta postís és aquesta tendència exhi­bi­ci­o­nista d’embol­ca­llar-nos els cos­sos amb roba de casa­ment, quan fins i tot els casa­ments hau­rien de pres­cin­dir de qual­se­vol impo­sició tèxtil. Que el lliu­ra­ment dels pre­mis Gaudí de cinema, per exem­ple, vagi pre­ce­dit d’una des­fi­lada en què actors i actrius sem­blen forçats a lluir models d’alta cos­tura amb resul­tats qüesti­o­na­bles fa venir ganes de veure algun insur­recte que, igual com el dipu­tat de la CUP, tren­qui el pro­to­col de ramat i hi acu­deixi amb el jer­sei de la sogra, més còmode, reu­ti­lit­za­ble i a sobre roba de pro­xi­mi­tat, tant o més defen­sa­ble que els tallers dels dis­se­nya­dors d’alta gamma. Un ser­vi­dor li està molt agraït, al jer­sei d’en Dani Cor­nellà i a la seva sogra: gràcies a la polèmica des­fer­mada a les xar­xes he res­ca­tat la seva inter­venció en el ple sobre la sequera, que m’havia pas­sat per alt. I m’hi jugo un pen­joll de raïms de Cap d’Any que alguns d’aquests que a les xar­xes han car­re­gat con­tra la ves­ti­menta del dipu­tat pot­ser men­tre tecle­ja­ven els mis­sat­ges tenien el nul sen­tit del ridícul de por­tar posat una altra mena de jer­seis que aques­tes fes­tes s’ha posat tant de moda, sobre­tot entre rics i famo­sos, fets amb dis­cu­ti­ble ins­pi­ració nòrdica i estam­pats de Pare Noel. Això sí, si ells s’hi veuen bé no seré jo qui els cri­ti­qui.