Estructura d’estat al cor del barri

Si es fes una enquesta entre els ciu­ta­dans sobre quins ser­veis de l’admi­nis­tració valo­ren més, segur que les bibli­o­te­ques ocu­pa­rien un dels pri­mers llocs, pro­ba­ble­ment el pri­mer. Ningú no hi pensa gaire, no omplen por­ta­des, però les bibli­o­te­ques són l’única ins­ti­tució que acull tot­hom amb els braços oberts i que ningú no dis­cu­teix.

Entre les seves parets hi ha pràcti­ca­ment tot l’uni­vers del barri: el jubi­lat que lle­geix el diari, les cri­a­tu­res que lle­gei­xen con­tes, els estu­di­ants que es pre­pa­ren els exàmens, els qui bus­quen el lli­bre de l’autor de moda…

Ricard Cala­fell ve cada matí i alguna tarda a la bibli­o­teca Ignasi Iglésias (Can Fabra per als amics) de Sant Andreu de Palo­mar. Hi ve a lle­gir el diari –de franc– i comença el dia infor­mat. “M’hi trobo bé, a la bibli­o­teca”, diu en Ricard asse­gut tran­quil·lament a la zona remo­de­lada de l’equi­pa­ment, on fins i tot han posat seients encoi­xi­nats perquè els usu­a­ris hi esti­guin més còmodes. En Ricard, ja jubi­lat, està entu­si­as­mat amb els ser­veis de la bibli­o­teca, sobre­tot “les xer­ra­des de temes atrac­tius que es fan a la sala d’actes”.

Un pis més amunt, els usu­a­ris reme­nen lli­bres, enlles­tei­xen fei­nes a les tau­les, lle­gei­xen i con­sul­ten inter­net als ordi­na­dors que la bibli­o­teca posa a la seva dis­po­sició. La sala infan­til espera la invasió de cana­lla que a la tarda tren­carà la calma i el silenci del matí. El pis de dalt és el dels pen­cai­res: estu­di­ants, opo­si­tors i tre­ba­lla­dors s’afa­nyen a ocu­par les tau­les, que segons quins dies i a qui­nes hores són ple­nes de gent, com les plat­ges a l’estiu, on s’ha de plan­tar la tova­llola a la sorra ben d’hora.

Hi ha joves que estu­dien en silenci, usu­a­ris més grans que fan recerca i, fins i tot, per­so­nes que fan la jor­nada labo­ral allà, com en Toni Díaz, con­sul­tor de tec­no­lo­gia, que ve a tele­tre­ba­llar a la bibli­o­teca “per no estar tant a casa”. “Llàstima que els hora­ris no són prou amplis i al mig­dia ens fan fora d’hora”, lamenta.

Veri­ta­ble­ment, les bibli­o­te­ques d’avui dia no tenen res a veure amb la imatge quasi sacra­lit­zada que se’n tenia fa un temps i la feina dels seus pro­fes­si­o­nals no és, tam­poc, plàcida i avor­rida com surt a les pel·lícules. “Tenim moltíssima feina i anem molt estres­sats”, asse­gura Ana Man­si­lla, bibli­o­tecària que fa dis­set anys que tre­ba­lla a la bibli­o­teca Ignasi Iglésias. La raó: la gran quan­ti­tat d’acti­vi­tats que es fan en aquest equi­pa­ment de la Xarxa de Bibli­o­te­ques de la Dipu­tació de Bar­ce­lona.

Només cal donar una ullada als car­tells que hi ha pen­jats a les parets del recinte per com­pro­var la quan­ti­tat d’acti­vi­tats cul­tu­rals i edu­ca­ti­ves que s’hi orga­nit­zen. A la planta baixa, fins i tot hi ha una taula amb un puzle perquè els usu­a­ris s’entre­tin­guin a unir-ne totes les peces. “N’hi ha que en dos dies ja estan aca­bats”, comenta Man­si­lla. “El con­cepte de bibli­o­teca ha can­viat molt en vint anys: s’hi fan mol­tes acti­vi­tats, hi han entrat les noves tec­no­lo­gies… i tenim usu­a­ris de tota mena, però encara hi ha gent que no sap tot el que fem”, hi afe­geix.

Fa unes set­ma­nes, la bibli­o­teca va tan­car uns dies per obres. Va ser lla­vors quan els usu­a­ris, com passa amb la salut, que no la valo­res fins que la perds, es van ado­nar que els fal­tava alguna cosa: la veri­ta­ble estruc­tura d’estat, al cor del barri.