Infermeres en vaga indefinida

La meva cosina és infer­mera, i està de vaga inde­fi­nida des del 12 de desem­bre. Fa, doncs, un mes d’una lluita esgo­ta­dora per rei­vin­di­car els seus drets labo­rals, lide­rada pel sin­di­cat Infer­me­res de Cata­lu­nya. La meva cosina fa dies que no duu la bata blanca a la con­sulta sinó als car­rers. Les fotos que m’envia em fan pen­sar en tan­tes sobre­tau­les fami­li­ars escol­tant el seu relat. Com va començar tre­ba­llant a l’UCI d’un dels prin­ci­pals hos­pi­tals, enca­de­nant con­trac­tes d’un dia i pen­dent sem­pre del telèfon per si li tru­ca­ven per a aque­lla mateixa tarda. Com va esta­bi­lit­zar aquesta incer­tesa apro­vant unes opo­si­ci­ons, i com poste­ri­or­ment va entrar en un CAP. La meva cosina és una per­sona amant de la seva feina, curosa com poques dels seus paci­ents, i tan impli­cada amb el seu equip que ha col·labo­rat en grups mul­ti­dis­ci­pli­na­ris de qua­li­tat i ètica més enllà del seu tre­ball estricte. La pandèmia va ser molt dura, i recordo com ate­nia paci­ents per telèfon tot i estar con­fi­nada. Ha dit prou. Els aplau­di­ments als bal­cons no van tapar una rea­li­tat: fa molts anys que no cobra el que hau­ria de cobrar, perquè les infer­me­res tenen cate­go­ria A2, tot i que hau­rien de tenir l’A1, ja que són gra­du­a­des i no pas diplo­ma­des. És fla­grant el cas de les lle­va­do­res, que no veuen pagada l’espe­ci­a­li­tat. Se sen­ten menys­pre­a­des, perquè veuen com als met­ges sí que se’ls millo­ren les con­di­ci­ons. Han de posar el seu vehi­cle quan fan atenció domi­ciliària. Fan tas­ques que no els per­to­quen per suplir la falta de facul­ta­tius. El menys­preu que sen­ten, diu, ha fet escla­tar l’espurna d’aquesta vaga inde­fi­nida.