No parlem més de disminuïts

La reforma de l’arti­cle 49 de la Cons­ti­tució Espa­nyola des­ti­nada a supri­mir el terme de ‘dis­minuïts’ no resoldrà per si sola la tra­di­ci­o­nal dis­cri­mi­nació exer­cida en la nos­tra soci­e­tat envers les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat, però els noms impor­ten. Sobre­tot tenint en compte que es tracta d’un col·lec­tiu sotmès, pri­mer a l’exclusió social i poste­ri­or­ment al menys­preu, fins al punt que ni tan sols se’l tenia en compte a l’hora d’iden­ti­fi­car la seva con­dició. Ara, reco­llint el clam de les orga­nit­za­ci­ons i enti­tats vin­cu­la­des a aques­tes per­so­nes i a les seves neces­si­tats, el marc legal s’ade­qua a una ter­mi­no­lo­gia més res­pec­tu­osa i pro­pera a la rea­li­tat. Con­cre­ta­ment se supera un pre­cepte que al seu moment va repre­sen­tar un avenç impor­tant, però insu­fi­ci­ent, quan es par­lava de “dis­minuïts físics, sen­so­ri­als i psíquics”. Les lleis solen anar al dar­rere de l’evo­lució de la soci­e­tat, cada vegada més sen­si­bi­lit­zada en temes com aquest, un exem­ple de com pot enve­llir el reco­nei­xe­ment dels drets si no s’actu­a­litza. Però, evi­dent­ment, encara queda molt de camí fins asso­lir la superació dels pre­ju­di­cis que s’arros­se­guen fins arri­bar a la plena nor­ma­lit­zació.

D’una pri­mera con­cepció pura­ment mèdica que impreg­nava les pri­migènies ini­ci­a­ti­ves legis­la­ti­ves s’ha anat pas­sant pro­gres­si­va­ment a con­cep­tes més moderns i jus­tos que posen l’èmfasi en el reco­nei­xe­ment de tots com a ciu­ta­dans lliu­res i iguals. Lamen­ta­ble­ment a la nos­tra soci­e­tat per­sis­tei­xen com­por­ta­ments abso­lu­ta­ment repro­va­bles que de manera cruel o incons­ci­ent es con­ti­nuen refe­rint a les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat amb expres­si­ons insul­tants, com ara “sub­nor­mals” o “defi­ci­ents men­tals”. Però aquesta dis­cri­mi­nació també s’expressa de manera més tan­gi­ble, com ara amb rebuig en el camp labo­ral, en què el col·lec­tiu troba difi­cul­tats. Al cap­da­vall es tracta d’assu­mir que no par­lem de per­so­nes que tin­guin dis­minuïdes les qua­li­tats, sinó que estan afec­ta­des per unes dis­ca­pa­ci­tats que els com­pli­quen la vida. Vigi­lar de no ferir-les amb les parau­les, per tant, és una manera de res­pec­tar-les i d’assu­mir un com­promís que després s’ha de tra­duir cada dia amb fets.