Dutxar-se

A Girona ja fa una set­mana que no ens podem dut­xar als equi­pa­ments espor­tius muni­ci­pals a menys que hi hagi par­tit. I ja tenim el debat ser­vit. L’únic que ha que­dat clar és que el motiu de la mesura no queda gens clar. És per estal­viar? O per cons­ci­en­ciar? Si és el pri­mer cas, les teo­ries són diver­ses. Hi ha qui gasta menys aigua quan és fora de casa perquè asse­gura que va més per feina. En canvi, d’altres posen la mà al foc que és tot el con­trari. De fet, ningú ha acre­di­tat amb dades de quina manera es genera més estalvi. Per tant, no és estrany que es creïn dub­tes i que a les tertúlies de car­rer cadascú faci valer la seva teo­ria, segons com li con­vin­gui.

D’altra banda, si és per cons­ci­en­ciar, fa l’efecte que a hores d’ara són pocs els que no s’han fet a la idea que la situ­ació és molt greu. I ja tot­hom ha apli­cat les seves par­ti­cu­lars res­tric­ci­ons a casa. Apro­fi­tar l’aigua sobrera de la dutxa per regar les plan­tes, diver­si­tat de mètodes eco­no­mit­za­dors a l’hora de ren­tar els plats, no emple­nar banye­res... Tot­hom hi ha posat el coll i cons­ci­en­ci­ats ho estem. La qüestió és que Girona ha sigut cap­da­van­tera, però d’aquí a pocs dies s’apli­carà a tot el país. I quin efecte tindrà en el con­junt del pro­blema? És evi­dent que no serà l’única mesura que s’adop­tarà. Però no cal­dria pri­o­rit­zar acci­ons de més gran abast? Per exem­ple, la llista de muni­ci­pis que tenen fui­tes de milers de litres en les seves cano­na­des és molt llarga. Com s’està abor­dant? Quants s’han posat seri­o­sa­ment ja no a cer­car aques­tes fui­tes –la majo­ria ja les tenen detec­ta­des–, sinó a ini­ciar els tràmits per eli­mi­nar-les? És massa com­pli­cat? I per què no es posen faci­li­tats burocràtiques perquè no ho sigui tant? I si són empre­ses pri­va­des les que han de fer les obres, per què no se’ls hi obliga? O per què no es fan els can­vis nor­ma­tius que cal­gui per poder-les-hi obli­gar? Men­tres­tant, no és estrany que quedi la sen­sació que sem­pre és el ciu­tadà qui acaba pagant els plats tren­cats i a qui se li tras­llada el remor­di­ment de consciència d’un pro­blema que va més enllà.