No al ridícul número quatre

El 1986 el poble de Cata­lu­nya va ser cri­dat a mani­fes­tar la seva opinió en referèndum en què es va pre­gun­tar als ciu­ta­dans si volien, o no, for­mar part de l’OTAN. Vam anar-hi i vam votar que no, però com que els espa­nyols van votar que sí ens vam haver d’aguan­tar i assu­mir el con­trari del que havíem mani­fes­tat democràtica­ment.

Dinou anys més tard, el poble català va tor­nar a ser inter­ro­gat a les urnes, aquesta vegada perquè es mani­festés a favor o en con­tra de la Cons­ti­tució euro­pea. Vam votar que sí, però com que els fran­ce­sos van optar pel no, doncs, mira, va tor­nar a deci­dir-se just en el sen­tit con­trari de la nos­tra opinió.

L’any pas­sat, un cop més, els cata­lans vam ser pre­gun­tats, democràtica­ment, sobre si estàvem d’acord, o no, amb el text que havia que­dat de l’Esta­tut que, ori­ginària­ment, un dia havia apro­vat el Par­la­ment de Cata­lu­nya. Vam votar que sí, però ara es veu que uns magis­trats que hi ha a Madrid deci­di­ran que no. Mala sort, un cop més...

En fi, jo no sé quin pla B tenen els par­tits polítics cata­lans per a quan passi això, si és que en tenen algun, que ho dubto. Però, pel que més vul­guin, que no ens tor­nin a con­vo­car a un referèndum. Ells pot­ser no, però aquí encara hi ha gent que es creu que el poble català té dret a ser escol­tat i, fins i tot, a deci­dir alguna cosa de tant en tant. Som gent pati­dora, però, fran­ca­ment, no volem pas­sar pel mateix una altra vegada.

El pre­si­dent Mon­ti­lla diu que no hem de caure en el desànim ni en el des­con­cert i que el govern està pre­pa­rat per afron­tar les difi­cul­tats. Pot­ser sí, tot i que vés a saber què pot arri­bar a enten­dre el govern per “afron­tar les difi­cul­tats”. No sé, pot­ser sí que són manies, però és que costa de creure que hi hagi cap altre col·lec­tiu humà al món del qual n’importi menys l’opinió. No, el quart ridícul no, pel que més vul­guin.