Manifest fundacional

Hi ha un cert aire pre­tensiós en la volun­tat de reves­tir l’estrena d’un modest espai periodístic com és aquest –qua­tre línies impre­ses en el colze d’un diari encara de paper– en un fet trans­cen­dent, quasi trans­cen­den­tal. Com si d’un abans i un després es tractés en aquest ofici adre­nalínic d’expli­car veri­tats ajun­tant parau­les a con­tra­re­llotge, sota l’amenaça de l’horari de tan­ca­ment per la posada en marxa de la rota­tiva. Sí, rota­tiva encara.

La volun­tat hi és, i ja que ens hi posem, no ho fem pas per poc. És tan sim­ple com des­ple­gar amb tota ampli­tud, i també lli­ber­tat, l’objec­tiu de veure amb uns altres ulls les coses que pas­sen a les per­so­nes que fan que pas­sin o que, vol­gu­da­ment o no, en són pro­ta­go­nis­tes. Això mateix; històries de per­so­nes i la seva cir­cumstància, vides en la seva com­ple­xi­tat i també en la seva sen­zi­llesa més extrema. El fac­tor humà en la diana del peri­o­disme, vist d’una manera sin­gu­lar, i expres­sat d’una manera que, més que dife­rent, vol ser per­so­nal.

La consciència d’estar davant d’un moment zero és un sen­ti­ment de caire íntim amb la volun­tat, però, de ser des­pu­llat davant l’ull inquiet del lec­tor. És només des d’aquest caire de reve­lació inte­rior que pot ser valo­rada una gosa­dia amb apa­rença d’imper­tinència com aquesta. Però com que la idea tron­cal que porta a escriure en un diari és la de no fer-ho mai per satis­fer la vani­tat d’un mateix, sinó que guia sem­pre el propòsit d’infor­mar, encu­ri­o­sir i, fins i tot, agra­dar els lec­tors, és bus­cant la com­pli­ci­tat d’aquests –de vostès– que s’afronta el repte d’aquest tret de sor­tida que avui s’anun­cia.

El sen­tit de les parau­les que volen donar pes i con­tin­gut a un anunci tan gran­di­loqüent com és el titu­lar que encapçala aques­tes línies cal bus­car-lo, no pas en aquest arti­clet d’avui, sinó en un altre text, encara més breu, apa­re­gut també a El Punt Avui del 26 de juny pas­sat, sig­nat per qui signa aquí mateix, sota el títol Viure dels vius .

Vol dir que el propòsit és tan sim­ple com que aquest espai s’omplirà cada dia de cròniques de tots els colors, també el gris, però mai el negre. A risc de dece­bre els devots del sang i fetge, el fac­tor humà que des­fi­larà per aques­tes línies serà el dels vius, i no pas el dels difunts. El dels vius perquè aquests encara tenen coses per expli­car i res­pos­tes a donar a mol­tes pre­gun­tes, men­tre que el món dels absents és, tan sols, un enca­de­nat de silen­cis. I, encara pit­jor, quan els morts i les seves cir­cumstàncies poden expli­car-se, ales­ho­res tot ple­gat esdevé un deves­sall de dolor, un mar de llàgri­mes. I pot­ser que ja n’hi ha prou i massa.

El fac­tor humà, doncs, com a vehi­cle per expli­car el dia a dia de la ciu­tat on s’edita aquest diari, el país que n’és marc de referència, la soci­e­tat que aviat farà mig segle que l’aixo­pluga. Un espai per a la gent i les seves coses, per a la ciu­tat, amb la seva plaça major, pinyol de poder, i també la seva perifèria, no només geogràfica, sinó també humana, ja que és només amb la suma de totes aques­tes coses que pot expli­car-se la vida que passa.

Un espai de gosa­dia, perquè la vida és risc i també canvi. Risc, com és avui encara edi­tar premsa en català, i trans­for­mació, perquè és per on galopa avui aquest diari.