Núvols

Un belga ha tin­gut una idea excep­ci­o­nal: fer publi­ci­tat als núvols. Si no ho entenc mala­ment, es tracta d’apro­fi­tar els núvols com a pan­ta­lles i pro­jec­tar-hi des de terra imat­ges o tex­tos publi­ci­ta­ris.

Hi lluita des de fa una vin­tena d’anys. La lluita és admi­nis­tra­tiva, perquè tècni­ca­ment sem­bla que ho té resolt. Les auto­ri­tats hi van posant obs­ta­cles i es basen sobre­tot en la per­tor­bació que aques­tes pro­jec­ci­ons podrien cau­sar en el trànsit aeri. Diuen que el pro­jec­tor hau­ria d’estar a una mínima distància deter­mi­nada d’un aero­port, i l’inven­tor diu que aquesta distància no cal que sigui tan llarga per a garan­tir la segu­re­tat. L’home és tos­sut. Al meu enten­dre el govern belga s’equi­voca entrant en aquest joc, i ja fa temps que hau­ria hagut de publi­car un decret pro­hi­bint, ras i curt, la publi­ci­tat als núvols. Pot­ser els ha fet ver­go­nya una llei amb aquest títol.

La idea és ben bona, des del punt de vista publi­ci­tari. En països de nebu­lo­si­tat cons­tant, vol dir dis­po­sar d’una enorme i per­ma­nent pan­ta­lla de tele­vi­sor sobre els caps de la gent. Els preus d’aquests anun­cis “es posa­rien pels núvols”. També és cert que es tracta d’una publi­ci­tat ines­ta­ble, perquè els núvols van i vénen, i si plou es deu “liqui­dar” l’anunci, però el belga ho deu tenir tot estu­diat.

La idea és bona, però inad­mis­si­ble, és clar. No hem pogut evi­tar l’abús publi­ci­tari en el pai­satge i hem espat­llat visu­al­ment camps i bos­cos; la Gene­ra­li­tat hau­ria d’esta­blir un pla d’orde­nació que impedís alguns atemp­tats evi­dents con­tra el res­pecte que mereix la natura. Per ara no ha pros­pe­rat la publi­ci­tat sobre el mar, després d’algun intent que pro­vocà pro­tes­tes. Ara toca pro­var-ho amb els núvols.

Obser­var els núvols és un esec­ta­cle de pri­vi­le­gi­ats. I quan dic pri­vi­le­gi­ats no penso en els qui “no tenen res a fer”, sinó en els qui tenen la sort de no haver per­dut la capa­ci­tat ado­les­cent d’abs­treure’s, en un moment deter­mi­nat, d’allò que ens volta –i que sovint ens “encer­cla”– i d’auto­con­ce­dir-se una estona con­tem­pla­tiva. Obser­var els núvols hau­ria de ser, per als adults, una pràctica periòdica. Acos­tu­mar-se a cop­sar i a defi­nir les for­mes i els colors can­vi­ants. Pot­ser algú ja ho ha dit abans, però jo sem­pre he vist el cel com una immensa pis­sarra, i els núvols són els esbor­ra­dors màgics que van modi­fi­cant el que hi ha escrit, i al mateix temps van escri­vint. Escri­vint què? El que cadascú, el que cada con­tem­pla­dor, hi sap lle­gir. Dit d’una altra manera: la pis­sarra és també el nos­tre cer­vell, i els núvols hi esbor­ren i hi fan néixer pen­sa­ments, i records, i pre­gun­tes.

Dei­xeu, per tant, els núvols tran­quils. La seva domes­ti­cació publi­citària seria infa­mant. Dei­xeu que con­tinuïn essent “inútils”, que vol dir lliu­res i plens de riquesa per a qui no sigui ja defi­ni­ti­va­ment pobre.