I així estem

La idea de la gran sar­dana al vol­tant de la mun­ta­nya de Mont­ser­rat, que vaig divul­gar fa pocs dies a través d’un carta de Fran­cesc Comerma, ha tin­gut un cert ressò en diver­sos àmbits. Algú ha anat massa de pressa a pre­gun­tar, ja, on havia d’apun­tar-se; hi ha els escèptics sobre la via­bi­li­tat del pro­jecte; hi ha algu­nes enti­tats excur­si­o­nis­tes que con­si­de­ren que cal ana­lit­zar-ho a fons.

El senyor Esteve Fàbre­gas, de Llo­ret de Mar, m’escriu que la idea del senyor Comerma ja és antiga, “en vaig sen­tir par­lar quan era jove”, i agra­dava a Fèlix Millet i Maris­tany. El mateix Fàbre­gas, en la “Lliçó magis­tral de la Sar­dana” (1971), reco­llia “entre boi­res de somni” la visió d’una sar­dana gegan­tina que s’este­nia majes­tu­osa pels qua­tre vents, fins a donar mate­ri­al­ment una volta sen­cera a la Mun­ta­nya. “Vint-i-cinc mil sar­da­nis­tes, pun­te­jant per camins i dre­ce­res de cara a la mun­ta­nya santa, pro­cla­ma­ven llur volun­tat de ser fidels a l’espe­rit de la terra”.

Asse­gura Esteve Fàbre­gas que aquell any els Amics de la Sar­dana de Llo­ret de Mar tenien pre­vis­tos tots els detalls (mobi­lit­zació dels sar­da­nis­tes, música audi­ble per a tot­hom, i fins l’helicòpter per a la fil­mació, i la difusió de l’esde­ve­ni­ment per la UNESCO). La idea fou expo­sada al Pare Cassià M. Just, Abat de Mont­ser­rat, el qual la va aco­llir com­pla­gut, però acon­sellà prudència en rea­lit­zar-la, “vis­tes les difi­cul­tats que pre­senta i la neces­si­tat, pel bé de Cata­lu­nya i de tots, de vet­llar perquè la magna rot­llana no acabés en un sorollós fracàs. I així estem”, acaba Fàbre­gas.

Així estem, sí senyor. Més aviat atu­rats, diríem. En el camp d’aquesta gran sar­dana i en d’altres coses “grans” que també cal­dria fer d’una vegada. Tenim idees molt “velles” que es van repe­tint periòdica­ment; com diu Fàbre­gas, “ja en vaig sen­tir par­lar quan era jove”. Són idees que ens acom­pa­nyen al llarg de tota la vida, com si fos­sin una mena d’herència no rea­lit­za­ble, uns títols honorífics que acre­di­ten que valem molt… que valdríem molt si els títols fos­sin vigents.

I fins i tot quan acon­se­guim excep­ci­o­nal­ment de “tenir-ho a punt”, ales­ho­res entra en joc el con­sell de prudència, la famosa prudència, la vir­tut car­di­nal que hem con­ver­tit sovint en pecat naci­o­nal.

I així estem… Ara al senyor Comerma se li ha acu­dit el mateix, i segu­ra­ment d’altres cata­lans han tin­gut, un moment o altre, la mateixa pen­sada o una de sem­blant. És ben lògic, i més si tenim en compte la con­fluència de batecs sar­da­nis­tes i mont­ser­ra­tins en aquest país. Han pas­sat nou anys de la pro­posta llo­re­tenca. Con­ti­nuem con­di­ci­o­nats pel temor al risc? Dis­cu­tir la pri­o­ri­tat de les idees és bas­tant menys útil que empren­dre’n la rea­lit­zació. Hi ha algú que es vegi amb cor de res­pon­sa­bi­lit­zar-se d’ini­ciar-la? Si s’hi iden­ti­fica la comu­ni­tat, l’èxit és segur. Si no és així, no en par­lem més. Fins que d’aquí a vint anys algú la tor­narà a des­co­brir “entre boi­res de somni”… I així estem, amic Fàbre­gas, amic Comerma, amics i ami­gues en gene­ral.