Mercat

Quan baixo cap a casa, a l’hora de dinar, sovint ho faig tra­ves­sant el mer­cat del Ninot.

Hi he arri­bat tom­bant xam­frans, l’un dar­rera l’altre, i quan sóc al davant del mer­cat m’és molt difícil de resis­tir la temp­tació d’entrar-hi. És com si em con­cedís unes peti­tes vacan­ces.

Dono un cop d’ull a les page­ses que hi ha al defora, i que man­te­nen la tra­dició –fins quan?– d’ofe­rir allò que han collit al poble, en el seu propi mas; a última hora fan rebai­xes, perquè volen enlles­tir, no fos cas que es fes massa tard per a aga­far el tren.

Però ben aviat em fico dins la balu­erna coberta i avanço fent mar­ra­des, per tal de no per­dre’m les dues –per a mi– grans atrac­ci­ons del mer­cat: les para­des de peix i les de fruita i ver­dura.

De les para­des de peix ja s’ha dit tot, però cada vegada em sorprèn el deves­sall de gel i de llum, l’esce­no­gra­fia entre àrtica i màgica que l’ins­tint popu­lar munta al vol­tant de la sar­dina i el lluç, de la sèpia i els esca­mar­lans. No sé com s’ho fan, les pei­xa­te­res, que sem­pre que­den molt enlai­ra­des, molt pre­si­den­ci­als, ves­ti­des també d’un blanc abso­lut, com si també fos­sin aca­ba­des de pes­car en la mar dels ice­bergs. Per con­trast, les seves gal­tes viva­ment rosa­des i els seus lla­vis pin­tats sem­blen irra­diar una intensa escal­for.

Con­fesso, però, que on em quedo més admi­rat és davant les para­des de frui­tes i ver­du­res. Quins pebrots ver­mells, de gai­rebé dos pams, qui­nes albergínies monu­men­tals, qui­nes car­xo­fes escul­tu­rals! Mai no he vist en cap taula, ni en cap cuina, peces d’aquest volum, d’aquesta rotun­di­tat de forma i per­fecció de color. Suposo que algú les com­pra, és clar, però arri­ben al plat trin­xa­des o esto­va­des. Penso que és gai­rebé un mira­cle que avui dia la terra encara pro­du­eixi objec­tes natu­rals d’aquesta mena, i algun dia pres­cin­diré que sigui con­si­de­rat extra­va­gant i m’enduré a casa tres peces mes­tres de l’art vege­tal –el ver­mell del pebrot, el morat de l’albergínia, el verd de la car­xofa, quina har­mo­nia cromàtica!– i les posaré damunt un moble com qui hi posa en gerro, un bronze, una ceràmica. Si, aquests pro­duc­tes del camp, els veiéssim en una gale­ria d’art i fos­sin sig­nats val­drien molts diners.

Només hi desen­tona una cosa, al mer­cat. Que encara s’hi lle­geix “Fru­tas y ver­du­ras”, “Legum­bres coci­das”, “Hue­vería”… Quina con­tra­dicció amb aquesta rea­li­tat tan popu­lar que s’hi res­pira. Les dones no paren de dema­nar oli­ves, i la vene­dora les treu de sota un rètol que diu “acei­tu­nas”. La pei­xa­tera crida “lluç que belluga!” però per molt que miro veig que només té “mer­luza”. I encara que digui “salc­hichón”, vene­dora i cli­enta estan segu­res que allò que venen i com­pren és llon­ga­nissa. Dones que aneu al mer­cat: demà pre­sen­teu-vos a la vos­tra parada i digueu a la Pepeta o a la Dolors: “que no té vede­lla, avui?” I quan faci cara d’estra­nyesa, estra­nyeu-vos vosal­tres: “Com que veig que només té “ter­nera”….” A veure si de mica en mica anem tocant de peus a terra… a la terra que ens dóna albergínies i no “beren­je­nas”.