La porta violeta

“Una nena trista al mirall em mira amb prudència i no vol par­lar. Hi ha un mons­tre gris a la cuina que ho trenca tot, que no para de cri­dar. Tinc una mà al coll que amb sub­ti­lesa m’impe­deix res­pi­rar. Una bena em tapa els ulls. Puc ensu­mar la por i s’apropa. Tinc un nus a les cor­des que m’embruta la veu quan canto. Tinc una culpa que em pres­si­ona, se’m posa a les espat­lles i em costa cami­nar. Però vaig dibui­xar una porta vio­leta a la paret, i quan hi vaig entrar em vaig alli­be­rar com es des­plega la vela d’un vai­xell. Vaig des­per­tar en un prat verd molt lluny d’aquí. Vaig córrer, vaig cri­dar i vaig riure. Sé el que no vull, ara soc fora de perill. Una flor que es pan­seix, un arbre que no creix perquè no és el seu lloc. Un càstig se m’imposa, un vers em tatxa i m’anul·la. Tinc el cos enca­de­nat, les mans cli­ve­lla­des, mil arru­gues a la pell. Els fan­tas­mes em par­len al cla­tell, es reo­bre la ferida i em sagna. Tinc una cader­nera al coll que vola amb força, i la neces­si­tat de girar la clau i no mirar enrere.” Així he traduït la cançó La puerta vio­leta, de Rozalén, un mani­fest con­tra la violència de gènere. El gran pro­blema és de les dones que real­ment han patit violència. Però, per què hi ha dones que fin­gei­xen una agressió que no ha exis­tit mai? I encara pit­jor: per què hi ha homes que inven­ten que d’altres homes són agres­sors? Hi ha homes vio­lents però d’altres que no. Com pot calum­niar un home a un altre home amb l’objec­tiu únic i funest d’espan­tar o d’acon­se­guir una dona? Malalts i enve­jo­sos. Prou casos reals hi ha com perquè se n’hagin de tra­mar de fal­sos.