Muriel Casals i la determinació

Què ha sig­ni­fi­cat la Muriel en la vida cívica del país? Que­dar-se amb un exer­cici diari de com­promís no és una res­posta sufi­ci­ent, perquè va trans­cen­dir a una manera de ser i a uns valors. Algú capaç de plan­tar-se davant de la manca d’acti­tuds democràtiques i que reac­ci­ona com un res­sort automàtic sobre qual­se­vol injustícia social ja és enfo­car millor la qüestió. Ella i gent com ella van obrir un camí. Per la lli­ber­tat del país, una auto­pista.

Va impo­sar-se l’objec­tiu d’acon­se­guir un país nor­mal. De totes les ope­ra­ci­ons matemàtiques pos­si­bles tri­ava sem­pre la de sumar. L’any 2014 va dei­xar-ho ben clar: “Renun­ciem als nos­tres petits interes­sos par­ti­cu­lars, volem fer el pas junts, reque­reix gene­ro­si­tat, intel·ligència, sacri­fici. No importa qui s’endurà l’èxit. L’èxit col·lec­tiu és la clau.”

Però amb la “nor­ma­li­tat” i “sumar” encara no en teníem prou. Falta una dar­rera paraula per com­ple­tar el seu per­fil. El 1992, en un arti­cle a l’Avui, havia dei­xat escrit: “Dedi­car-se a apren­dre i a ense­nyar, dues acti­vi­tats tan estre­ta­ment lli­ga­des que en francès són una mateixa paraula, apren­dre, que ser­vei per a totes dues, vol dir ser opti­mista i viure en l’espe­rança d’un futur que anem millo­rant.”

Fou així com la Muriel va huma­nit­zar l’inde­pen­den­tisme, el va vivi­fi­car, li va posar una mirada i un som­riure.

Muriel Casals va apor­tar jus­ta­ment aque­lla intel·ligència i espe­rança que calien. El més sim­ple acaba per impo­sar-se: la pedra, resis­teix els xocs; les gàbies, s’obren empe­nyent una porta. I la Muriel, sen­zi­lla­ment, sere­na­ment, deci­di­da­ment, va alçar-se, tos­suda, per defen­sar dues alter­na­ti­ves: o la inde­pendència o la inde­pendència. I és que sabia que això i només això és el que tenia interès –interès en majúscu­les, interès naci­o­nal, interès trans­for­ma­dor de tot.

Cons­truir la gran­desa del futur, ofe­rir l’espe­rança de la dig­ni­tat i man­te­nir-se lle­ials, dis­ci­pli­na­da­ment lle­ials, al pro­jecte de país que neces­si­tem. La fórmula Casals és infal·lible. I gens ingènua.

Tots tenim algun moment de les nos­tres vides tocat per la màgia de la Muriel. Per mi va ser un pri­vi­legi acom­pa­nyar-la en la seva pre­sidència d’Òmnium. Tots els ins­tants del món els va dis­po­sar ales­ho­res a la llen­gua, la cul­tura i la lli­ber­tat del nos­tre país. I va tenir l’encert de prac­ti­car-ho d’una manera espe­cial, única: amb afecte. No se sol pres­tar gaire atenció a l’afecte, con­si­de­rat una deri­vada menor del carisma, però en el seu cas ho va ser tot. Va situar-se per sobre de la lluita en el fan­gar polític o, com a mínim, mai no en va sor­tir esquit­xada. I no ens con­fonguéssim entre afecte i sen­ti­men­ta­lisme. Muriel va ser una revo­lu­cionària que som­reia.

En una entre­vista que van fer-li a la ràdio, quan li van pre­gun­tar com es veia a ella mateixa, va res­pon­dre: “Una dona cata­lana del moment en què Cata­lu­nya va con­quis­tar la seva inde­pendència.” Només amb aquesta deter­mi­nació ho podrem acon­se­guir.

Muriel Casals va morir el 14 de febrer de 2016. Ningú no ha omplert el seu buit.