“Cal confinar Catalunya!”

Diumenge, 15 de març de 2020

“Sense temps, he entrat al despatx Macià per preparar els punts de la reunió de Presidents autonòmics. Tot estava a punt. La pantalla amb 18 finestretes, una per al president Sánchez i la resta per als presidents autonòmics. M’ha semblat una imatge molt gràfica del que és l’estat de les autonomies: 17 pantalletes.

La reunió ha estat esperpèntica. Ahir, solemnement i clara, sense previ avís de res, el president Sánchez declarava l’estat d’alarma i, de passada, la centralització de les competències en salut, interior i altres. Un 155 sanitari. De 155 en 155, així és l’Estat espanyol.

De fet, la reunió havia de fer-se ahir mateix, però es veu que els sobra el temps, al govern espanyol. Van trucar-nos dient que endarrerien la reunió fins avui. Per Twitter vaig respondre que no podíem perdre més temps, que la situació és greu i que cal el confinament de Catalunya.

Aleshores (a la reunió dels Presidents) he intervingut jo, amb tota la carregada: «Els experts ens recomanen el confinament domiciliari de tots els ciutadans i el tancament del país, mentre que la recepta del govern del PSOE i Podemos és confinar la Generalitat. Això va de salut i de la vida de les persones i no de proclames patriòtiques.» Podia veure en les 17 pantalles restants uns ulls inquisitorials de manera general. M’imagino que a l’Estat dec ser considerat un boig sense aturador. I que faig una nosa terrible.

Acabada la reunió, he sortit a fer la compareixença. Ens hem situat al davant d’una reclamació molt senzilla, que tuitejo: «Demano als ciutadans de Catalunya que s’autoconfinin i només surtin a treballar els sectors de l’alimentació, l’atenció i assistència sanitària o serveis essencials. Qualsevol prevenció és poca. Fem de la lluita contra el coronavirus una lluita compartida, cívica i solidària. És l’hora de vetllar pels més vulnerables, de tenir cura amb tota la nostra força dels professionals de salut i emergències. Protegir-nos per protegir els altres.»

Dino ràpid. De La Moncloa demanen si signem el comunicat conjunt. Li demano a en Pere Cardús que me’l llegeixi. És espantós. Li dic que de cap manera.

Aprofito per enviar un missatge per WhatsApp al president Sánchez:

«Presidente, de verdad, no podemos esperar más. Alemania cierra fronteras. Chequia también. Te lo ruego, tomad la decisión de que la gente se quede en casa. Sólo ir a trabajar el personal de servicios esenciales. Sin ningún reproche, seré el primero en felicitarnos de estas decisiones. Si quieres, puedo pasarte el contacto de los mejores doctores catalanes que me insisten en tomar esta decisión. Podemos luchar juntos contra esta emergencia. Hagámoslo. Saludos.»

La seva resposta: «Gracias, President. Abrazo.»

Estic tan preocupat pel que pugui passar demà, que intento a la desesperada que les patronals i els sindicats signem un acord que faci que a Catalunya puguem fer el confinament total. Parlo amb els presidents i secretaris generals: per què els funcionaris i els polítics ens podrem quedar a casa i els treballadors de la construcció o de la indústria hauran d’anar a treballar? Els demano, els imploro que signem aquest acord, que per la salut de tots aturem el país. S’hi neguen.

A la nit, sopem junts en Pere i jo. Ara tot just miro pel balcó de Canonges, on hi ha penjada la senyera. No passa gairebé ningú pel carrer del Bisbe. La nit és fosca com la gola del llop. Tanco la porta i recorro l’estança amb els ulls, el tapís, el retrat de Macià per Ramon Casas, la taula del president Companys. I penso com afrontarien ells la crisi que ens ve a sobre.

Escric un darrer missatge per a la ciutadania: «Demà dilluns –i dimarts, i dimecres...– ha de ser com aquest diumenge. Per la salut de tots, quedeu-vos a casa. Moltes gràcies a tots els ciutadans de Catalunya per la resposta responsable i solidària d’avui. Protegiu-vos. Per vosaltres, per elles, per tots nosaltres.»

A les 11 pujo a dormir. Em costa. Ha estat un dia llarg. Les xifres que arriben a última hora són esgarrifoses. Cal confinar Catalunya, cal confinar Catalunya...”

Extracte de Les hores greus. Dietari de Canonges. Editorial Símbol.