El pits de santa Eulàlia

El títol d’aquesta crònica és una trampa. No ben bé, però en part sí que ho és. Si aquest escrit s’hagués encapçalat amb el clàssic “la cate­dral de Bar­ce­lona com­pleix la tra­dició d’obrir la cripta de santa Eulàlia als devots”, els lec­tors segur que hau­rien pas­sat de llarg, però si en comp­tes de fer-ho a la manera con­ven­ci­o­nal, i catòlica­ment cor­recta, s’obre el text amb una lla­mi­na­dura que sona a fruita pro­hi­bida, ves a saber, pot­ser tindrà èxit i algun cli­cada més en la versió digi­tal de l’arti­cle, que d’això viu ara la premsa, enre­dar el lec­tor per rebre visi­tes al seus por­tals.

L’arti­cle, però, no és cap broma. Com totes les dones, santa Eulàlia va tenir dos pits, i la tra­dició diu que aquesta part del seu cos també va ser objecte del mar­tiri a què va ser sot­mesa per la seva con­dició de cris­ti­ana, tretze tur­ments que van aca­bar amb la seva mort, un per cada any de vida. Prou ho sabia l’artista pisà Lupo di Fran­cesco quan va venir a Bar­ce­lona el 1327 per escul­pir el sepul­cre on se’n con­ser­ven les relíquies. L’urna funerària, joia de l’art gòtic, està reco­berta d’imat­ges amb esce­nes de la vida i mort de la jove Eulàlia, i en un dels cos­tats hi apa­reix pen­jada a la creu, amb el tors des­co­bert i els pits enlaire.

És una imatge quasi secreta, clan­des­tina, perquè la visió del late­ral amb la imatge de la cru­ci­fixió i la semi­nu­esa de la noia només és pos­si­ble un dia a l’any, cada 12 de febrer, fes­ti­vi­tat de la santa, quan la cate­dral de la ciu­tat obre la gran reixa de ferro for­jat que pro­te­geix la cripta i per­met la con­tem­plació, amb detall, del sepul­cre, pels qua­tre cos­tats. La resta de dies de l’any, el visi­tant es queda al peu de l’esca­li­nata que porta fins a la cripta i només té una visió fron­tal del sepul­cre, i es fa del tot impos­si­ble l’obser­vació dels pits de la santa, com si d’un acte de cen­sura de 364 dies l’any es tractés.

Acos­tu­mats a tant de pudor, i a tanta ocul­tació de les parts ínti­mes en estàtues i pin­tu­res reli­gi­o­ses, també en hàbits i sota­nes, sobta la natu­ra­li­tat de l’escena escul­pida per Lupo di Fan­cesco i tro­bar-se-la és un ele­ment de sor­presa, un motiu més per visi­tar la cripta de la patrona de Bar­ce­lona des­tro­nada, el dia de la seva fes­ti­vi­tat.

Ara bé, vet aquí la trampa. Cap de les quinze per­so­nes que ahir a les 8.30 del matí feien cua, al pla de la seu, per acce­dir a la cripta de la cate­dral, ho feien per una moti­vació ero­ti­cogòtica, que això dels pits enlaire, per sort, avui dia ja és una cosa superada. L’accés sense res­tric­ci­ons a la cripta per con­tem­plar la glo­ba­li­tat de l’obra mes­tra de Di Fran­cesco ja és un bon motiu que mereix la visita, i la volun­tat d’estam­par nom i sig­na­tura al lli­bre de santa Eulàlia –pri­vi­legi reser­vat a les que por­ten el mateix nom– n’és un altre.

Amb aquest propòsit hi va fer cap una petita Eulàlia de 9 anys, bar­ce­lo­nina però veïna de Palma, que a pri­meríssima hora ja era dins del tem­ple amb sa ger­mana, sa mare, una volu­mi­nosa mot­xi­lla de color taronja a l’esquena i també un som­riure de feli­ci­tat a la cara. Va mirar, va sig­nar i mar­xar sem­pre som­ri­ent. I que segueixi fent-ho, crei­xent lliure de mar­ti­ris i cen­su­res, vivint en una soci­e­tat que res­pecti sexes i ide­o­lo­gies i on l’Eulàlia pugui ves­tir-se o des­ves­tir-se, mos­trar-se o ama­gar-se on, quan i com li pla­gui.