Mirades
Teresa Juvé, el far que ens cal
Vaig conèixer Teresa Juvé quan, per desgràcia, ja portava al darrere l’apel·latiu de “vídua Pallach”. Josep Pallach va ser un pedagog imprescindible, el fundador del PSC Reagrupament, l’home que hauria pogut ser el que hagués volgut en el socialisme espanyol però que va creure que li tocava quedar-se a Catalunya, el fundador del PSC-Reagrupament i una persona que si el cor no li hagués fallat el gener de 1977, poc abans de les primeres eleccions a l’Espanya de la transició, hauria pogut canviar-ho tot. Però això mai no ho sabrem, i el que va aconseguir amb la seva mort és que es milloressin notablement els protocols pels atacs cardíacs a les comarques gironines, cosa que va permetre salvar moltes vides. Teresa Juvé és, doncs, la vídua de Josep Pallach, però és molt més que això. Acaba de complir 103 anys i l’any passat va publicar la seva darrera novel·la, Plany per una dama perduda, amb el seu personatge Jaume Plagumà resolent afers a Salàs de Pallars, Tremp i Talarn. Fa quinze dies, el 7 de febrer, coincidint amb el seu 103è aniversari, la Fundació Josep Pallach de Palafrugell va fer una presentació del llibre a la llibreria Nollegiu Mediterrània de Palafrugell, a càrrec de l’editor i escriptor Jordi Fernando Aloy.
De pare català i mare madrilenya, va estudiar a la Institución Libre de Enseñanza de Madrid i a l’institut escola Ausiàs March de la Generalitat. Amb el final de la Guerra Civil es va haver d’exiliar a Tolosa de Llenguadoc, va estudiar filologia i literatura comparada, però el 1942 es va incorporar a la resistència francesa com a agent d’enllaç. Sempre ha escrit, i el 1963, des de l’exili, va quedar finalista del premi Nadal amb la seva primera novel·la, La charca en la ciudad, que molts anys després va publicar en la seva versió catalana L’aiguamort a la ciutat.
A l’exili va conèixer Pallach i van tornar el 1970, quan es van establir a Roses, on va ser professora d’institut. Pallach, un referent en el món de la pedagogia, combinava aquesta feina amb la militància i va recórrer molts pobles fent mítings improvisats. Ella va continuar la seva feina de pedagoga i escriptora, però mai no va deixar la militància activa i es va presentar a les eleccions com a senadora, amb residència a Esclanyà. El 2021, l’any en què complia cent anys, també es va commemorar el centenari del seu marit. Mai no ha deixat d’escriure. La seva obra és rellevant, sàvia i erudita. En els darrers anys ha publicat noves entregues de la saga literària protagonitzada per Jaume Plagumà, El degollador de Vallvidrera, La ruta de la mort, Morts al peu del Reial Alcàsser i Plany per una dama perduda.
Teresa Juvé no va poder assistir a la presentació, però hi va ser present. És història viva del país i de les lluites democràtiques, ha estat pedagoga, escriptora brillant i ha donat lliçons de vida, “com a lluitadora primer i després com a àvia, besàvia, part activa de la història d’Europa i hereva dels escriptors forjadors d’històries, com la va definir la seva filla Antònia en el seu 101è aniversari. O, en paraula de Josep Maria Soler, president de la Fundació Josep Pallach, Teresa Juvé “és un far que ens ha il·luminat sempre”.
