Recordar Estellés

Que fos d’espe­rar i que se sabés des del minut 1 en què el PP i Vox van arri­bar al govern del País Valencià, ara aviat farà un any, no treu que sigui una ignomínia i una ver­go­nya sense pre­ce­dents que, des de l’exe­cu­tiu valencià s’hagi renun­ciat a home­nat­jar i recor­dar el gran poeta Vicent Andrés Estellés en l’any del seu cen­te­nari. El PP i Vox, amb el torero con­se­ller de Cul­tura al cap­da­vant, saben per­fec­ta­ment el que fan igno­rant un dels poe­tes més grans que ha donat mai el País Valencià. El seu odi vers tot allò que faci una mica d’olor de valen­ci­a­nisme o de Països Cata­lans és tan vis­ce­ral que els porta a igno­rar allò que és essen­cial per a la cul­tura d’un país, com és home­nat­jar els seus grans poe­tes. Tal­ment com si França renegués algun cop de Vic­tor Hugo o Angla­terra, de William Shakes­pe­are.En tot cas, i vist que la dreta i l’ultra­dreta no té manies en mar­gi­nar els grans refe­rents cul­tu­rals del país, pot­ser que quan hom es recu­peri el poder, es comenci a pagar-los amb la mateixa moneda i no amb aque­lla prudència que tant sovint ens fa traïdors.

Cons­ta­tada la misèria que exhala el govern valencià, toca ara reconèixer la vita­li­tat de la soci­e­tat valen­ci­ana que, a manca d’ajuts i col·labo­ració ins­ti­tu­ci­o­nal, s’ha bol­cat a home­nat­jar i recor­dar Vicent Andrés Estellés –“el poeta valencià més impor­tant des d’Ausiàs March”, com diuen– orga­nit­zant-se en la Pro­fun­dació Estellés i pre­pa­rant un munt d’actes sota el parai­gua del lema “Cent d’Estellés 1924-2024” . Una ini­ci­a­tiva que neces­sita tot el suport pos­si­ble i que té con­tinuïtat, afor­tu­na­da­ment, al Prin­ci­pat, on la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes ja ha anun­ciat la com­me­mo­ració de l’ Any Estellés .

Un dels grans cap­da­van­ters en el record d’Estellés és el can­tant Pau Ala­ba­jos, que acaba de publi­car la pri­mera bio­gra­fia del poeta, Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble (Sem­bra Lli­bres). Ala­ba­jos fa molts anys que és molt fidel a la memòria del mes­tre, com ho ha demos­trat en nom­bro­ses adap­ta­ci­ons dels seus poe­mes; l’última, Assu­miràs la veu d’un poble: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble.” Doncs això.