Quan la rutina és un privilegi

Sor­tint de la sala, sento els comen­ta­ris entu­si­as­tes de part del públic, tots per damunt de la cin­quan­tena. Per­fect Days, del direc­tor ale­many Win Wen­ders, és una petita joia cine­ma­togràfica que narra la història d’Hirayama, un nete­ja­dor de lava­bos públics de Tòquio que troba l’equi­li­bri inte­rior en la seva vida orde­nada de cada dia. La intros­pecció, el gust per la feina ben feta, el gaudi dels petits pla­ers quo­ti­di­ans –la lec­tura noc­turna, la cura dels bon­sais plan­tats a la ter­rassa, el bany rela­xant al final de la jor­nada labo­ral...– com­po­nen un cant a la vida sen­zi­lla i aus­tera. Hirayama habita una illa de pau i de qui­e­tud que s’ha anat cons­truint enmig de la selva urbana de la capi­tal japo­nesa. Un oasi que no impe­deix entre­veure també l’existència de sofri­ment, encara que sigui de manera intuïda. Pen­sant-hi, aquesta mena d’elogi de la rutina, si és que en podem dir així, es pot per­ce­bre també com el pri­vi­legi de la rutina, tenint en compte la quan­ti­tat de població al món que no pot gau­dir d’aquesta pre­vi­si­bi­li­tat dels seus dies. Com a Gaza, on l’angoixa, el dolor i la pèrdua –començant per la mateixa existència– són les úniques notes repe­ti­des. On la pau inte­rior esdevé un impos­si­ble sabent que, en qual­se­vol moment, et pot caure l’última bomba.