Tenim pors

Por número 1. El 2017, any d’emo­ci­ons for­tes, molta gent va sor­tir al car­rer en reacció als atemp­tats que hi va haver a Cata­lu­nya. Per a aque­lles mobi­lit­za­ci­ons imme­di­a­tes, algú, m’agra­da­ria saber qui, va pro­po­sar un eslògan que va fer for­tuna, No tenim por. Si haguéssim par­lat indi­vi­du­al­ment amb les per­so­nes que es van con­cen­trar a Bar­ce­lona, a Cam­brils, a Ripoll –com va ser el meu cas– i a tants altres llocs, segur que la majo­ria hau­rien con­fes­sat que esta­ven caga­des de por. La violència extrema i la difi­cul­tat d’enten­dre què va por­tar aquells nois a exer­cir-la eren, són, esgar­ri­fo­ses. La sen­sació d’inse­gu­re­tat, el temor que pot­ser el pro­per cop et toca­ria a tu o a algú que esti­mes, van aparèixer com un dolo­ret que podem obli­dar una tem­po­rada però que qual­se­vol dia mirant les notícies un atemp­tat en un altre lloc del món, un atac sos­pitós, unes deten­ci­ons pre­ven­ti­ves (ai) fan que revifi i ens en tor­nem a sen­tir. Aquell estiu de l’any dis­set, quan a la mei­tat de Cata­lu­nya encara res­so­nava l’ale­gria dels últims dies de la festa major, es va tenyir d’angoixa. Ens vam refu­giar dar­rere el No tenim por com un escut amb super­po­ders, però aviat vam des­co­brir que només tenia una certa eficàcia quan érem mol­tes. Un cop a casa, sopant amb la cana­lla, aque­lles parau­les que ens havien fet sen­tir tan for­tes es fonien. Les pors, com les penes, a vega­des s’engan­xen i ja no se’n van mai més.

Por número 2. “Temps era temps, quan els viat­ges es feien en tar­tana i les por­tes de les cases es dei­xa­ven ober­tes…” Així comença el disc infan­til Som de la Pelitrúmpeli, que el grup Al Tall va publi­car el 1980. En aquest temps imprecís i una mica mític on se situen les aven­tu­res d’un grup de nens i nenes que viat­gen per pobles del País Valencià des­co­brint-ne la cul­tura popu­lar, les por­tes es dei­xa­ven ober­tes. No fa tant que això era habi­tual a tot arreu, i pot­ser en alguns llocs encara ho és. Fins que un dia, algú va deci­dir per qual­se­vol motiu fer-hi girar la clau. Pot­ser va ser el rumor que havien robat en una casa pro­pera; pot­ser va ser l’arri­bada d’una fotocòpia d’aque­lles en què s’adver­tia dels senyals que supo­sa­da­ment alguns lla­dres dei­xa­ven a altres lla­dres –soli­da­ri­tat gre­mial– per infor­mar dels pros i con­tres d’entrar en aque­lla casa. I ja no hi va haver marxa enrere. D’un dia per l’altre, a la nit, aque­lla porta sense la clau al pany ja es veia poc tan­cada, i la casa sem­blava des­pro­te­gida. Va, tan­ca­rem per si de cas. I així, nit rere nit. Si mai ens n’obli­dem, el bom­bar­deig d’anun­cis d’empre­ses de segu­re­tat ens recor­den els molts perills que cor­rem (assal­tants! ocu­pes!). Com més panys tinguéssim, més en tan­caríem.

Por número 3. Tele­notícies, qual­se­vol dia: “No es recorda un hivern tan sec des que se’n tenen regis­tres.” L’estómac s’encon­geix una mica (segur que no ens hi vam tro­bar als anys vui­tanta? O als qua­ranta? En aques­tes qüesti­ons no fa gràcia ser pio­ners). Pro­grama de ràdio mati­nal, un altre dia qual­se­vol: “Si la tem­pe­ra­tura creix un grau i mig més, les con­seqüències seran catastròfiques.” L’estómac s’encon­geix una mica més (mires els fills i ja patei­xes pel que hau­ran de viure). Notícia de qual­se­vol diari, el dia abans, l’endemà o tres set­ma­nes més tard: “Si tot con­ti­nua així, les gla­ce­res de tot el món tenen els dies comp­tats” (pas­sem la pàgina, a veure què fa el Girona). Un dia, pujant amb l’ascen­sor amb una veïna, t’ado­nes que la con­versa sobre el temps per un cop no és banal: “Avui plou!”, us dieu amb il·lusió com­par­tida. I aquell dia tor­nes a enge­gar les notícies amb ganes, amb un estrany orgull, com si hagues­sis fet els deu­res, i sents: “Avui ha plo­gut però no ha ser­vit de gaire perquè els pan­tans con­ti­nuen sota mínims.” (Per què ens ho fas, això, Molina? No ens pots donar ni un dia de treva?) D’aquesta por, ara en diem eco­an­si­e­tat, i els més afec­tats són els joves. No és cap broma: segons un estudi publi­cat el 2022 a The Lan­cet basant-se en una enquesta feta a 10.000 per­so­nes, tres quar­tes parts d’infants i joves de tot el món cre­uen que “el futur és ater­ri­dor”.

Hi ha pors impo­sa­des, pors lucra­ti­ves, pors de perills certs. Davant d’això, podem que­dar-nos con­ge­lats i impo­tents o bé reac­ci­o­nar. Aquell mes d’agost de fa set anys el que ens va fer sen­tir una mica menys ater­rits no va ser el fet de dis­si­mu­lar la por amb un bon eslògan, sinó res­pon­dre-hi col·lec­ti­va­ment (aquest super­po­der el vam tor­nar a sen­tir dos mesos més tard en altres cir­cumstàncies). A casa, sols i tan­cats amb dos o tres panys de segu­re­tat, som molt més vul­ne­ra­bles que al car­rer amb l’altra gent. Tal com diu aque­lla frase: “Actua. I si tens por, actua amb por.” I hi afe­giríem: “I espe­rança.”