Batejos lletraferits

Tota la vida he inten­tat defu­gir les cele­bra­ci­ons i els ceri­mo­ni­als. No se d’on prové aquesta mena d’aversió a qual­se­vol situ­ació que suposi ritual o litúrgia col·lec­tiva, tan­ma­teix des­co­nec si és com a con­seqüència d’una pato­lo­gia par­ti­cu­lar o fruit d’una al·lèrgia o una fòbia que molt pro­ba­ble­ment tro­ba­ria diagnòstic al divan del psi­quia­tra. Però el que és cert és que la inco­mo­di­tat i l’angoixa que he sen­tit quan no he pogut esca­po­lir-me del casa­ment, comunió, ani­ver­sari o enter­ra­ment de torn m’ha pro­vo­cat un males­tar que no he sabut mai com pair. Pot­ser per això, per con­tra­res­tar aquesta manca d’empa­tia i tara aso­cial, tot sovint ho pro­curo com­pen­sar assis­tint a les pre­sen­ta­ci­ons de lli­bres d’altri. Ja sé que no és el mateix, però m’he fet a la idea que per a un lle­tra­fe­rit com jo podria ser allò més sem­blant a par­ti­ci­par en un bateig. Tam­poc val qual­se­vol bateig. I menys en aquest temps en el qual els pres­tat­ges de les lli­bre­ries con­vi­den més a una denúncia per la des­fo­res­tació del pla­neta que no pas a una exhor­tació al plaer de la lec­tura. Tinc la sort, no obs­tant, de tenir un seguit d’amics, cone­guts i salu­dats que res­pec­ten el paper en blanc i saben com tacar-lo amb talent, ofici i ori­gi­na­li­tat. La cita amb el pri­mer d’ells, l’impres­cin­di­ble Jordi Puntí, va tenir lloc al Foment de Girona –amb Josep Maria Fona­lle­ras com a mes­tre de cerimònies–, i la seva dar­rera novel·la i fla­mant premi Sant Jordi, Con­feti, a la pila bap­tis­mal. Una obra en què es sublima l’engany i la farsa del per­so­natge que l’ins­pira i que no és altre que el gironí uni­ver­sal Xavier Cugat. També a la ciu­tat de Girona, en aquest cas al cen­tre cul­tu­ral La Mercè, un vell col·lega d’afers periodístics i dis­qui­si­ci­ons fla­mencòliques, el músic i acti­vista d’adopció gan­xona Pedro Bur­ru­ezo, donava fe del nai­xe­ment de la seva cri­a­tura manus­crita amb la pre­sen­tació del lli­bre Auto-Sufí-Cien­cia. Un títol que ja conté una decla­ració de prin­ci­pis i de cre­en­ces. I com a ter­cer en concòrdia, un degà d’aques­tes pàgines per­so­ni­fi­cat en el tor­ro­e­llenc Miquel Riera a través de la nar­ra­tiva pla­ni­ana i pro­pera que conté L’ombra dels oce­llots. En aquest cas el bateig es va cele­brar a la Bis­bal d’Empordà, sota l’aixo­pluc de la lli­bre­ria La siglan­tana, un nom que evoca la recu­pe­ració d’altres deno­mi­na­ci­ons del bes­ti­ari local com el papi­bou, el ran­tell i l’esca­li­patxo.