La mida no importa

Vivim en un món en què majo­ritària­ment es con­fon el valor amb el volum, i en què habi­tu­al­ment es mesu­ren les coses per la seva mag­ni­tud, asso­ci­ant dimensió amb èxit. Com més gran, millor! Aquest para­digma, interes­sat i amb una alta càrrega ideològica, està força ins­tal·lat a l’incons­ci­ent col·lec­tiu i la major part d’empre­ses i orga­nit­za­ci­ons es tro­ben immer­ses en una mena de tra­vessa, en for­mat de cursa, per fer-se grans, com si això fos un indi­ca­dor de rellevància i una garan­tia de pros­pe­ri­tat i de per­du­ra­bi­li­tat. En alguns con­tex­tos, i en base a algu­nes lògiques d’escala, aquesta dinàmica pot tenir un cert sen­tit, però el crei­xe­ment pel crei­xe­ment, així sense més ni més, és una deri­vada absurda del model neo­li­be­ral que en nom de la glo­ba­lit­zació ens fa a la immensa majo­ria més i més petits a costa que ells, una minúscula mino­ria, es facin més i més grans. 

A pobles i ciu­tats també s’ha impo­sat aquesta tendència i sem­bla que el més impor­tant sigui ser grans, ser molts. Les mètri­ques com­pa­ra­ti­ves entre ciu­tats tenen un deix com­pe­ti­tiu en ter­mes quan­ti­ta­tius que fa fere­dat. El camp de Tar­ra­gona no s’escapa d’aquesta lògica quan­ti­ta­tiva, i hi ha qui creu que la moti­vació bàsica i el sen­tit estratègic de la inte­gració entre les comar­ques que el con­fi­gu­ren és jus­ta­ment aquesta espe­cu­lació quan­ti­ta­tiva. Des del meu punt de vista, el que dona raó de ser a la rea­li­tat com­par­tida del Camp de Tar­ra­gona no és pas el volum, sinó la cre­ació de siner­gies per gene­rar més valor, inde­pen­dent­ment de l’enver­ga­dura resul­tant.

Penso que el futur del Camp exi­geix fer una aposta inequívoca, i sos­tin­guda en el temps, per la qua­li­tat sense obses­si­o­nar-nos per la dimensió. Fins al punt d’estar dis­po­sats a sacri­fi­car la mida, si cal, per asse­gu­rar la qua­li­tat, que gai­rebé sem­pre es cor­re­la­ci­ona de forma direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal amb el benes­tar, de la mateixa manera que la quan­ti­tat gai­rebé sem­pre es cor­re­la­ci­ona de forma inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal amb la sos­te­ni­bi­li­tat. Qua­li­tat en els ser­veis per als resi­dents i qua­li­tat de ser­vei per als visi­tants. I amb una mirada a llarg ter­mini posant al cen­tre les per­so­nes i el medi natu­ral, sense hipo­te­car la via­bi­li­tat de les gene­ra­ci­ons futu­res.

Pro­jec­tes com el del Hard Rock fan emer­gir de forma molt vehe­ment aquesta tensió entre quan­ti­tat i qua­li­tat, entre volum i valor, entre mida i mesura. El turisme és un motor de tracció pel Camp, obvi. Però el debat crític sobre el para­digma actual no és només legítim, sinó que és impres­cin­di­ble. S’ha de poder qüesti­o­nar el model pre­do­mi­nant, sense ser asse­nya­lat d’anti­sis­tema, basat en l’arri­bada mas­siva de per­so­nes a par­tir del reclam de sol i platja, vigent des dels anys sei­xanta del segle pas­sat. Tòpics i interes­sos a banda, cal un debat serè i glo­bal de tot el ter­ri­tori que inclou el Camp de Tar­ra­gona sobre el model turístic més enllà del lito­ral i les seves espe­ci­fi­ci­tats. Un debat honest i valent sobre què volem ser i com volem ser el dia que, final­ment, des­co­brim que la mida no importa tant com ens havien vol­gut fer creure.