45 anys

Amb goig m’apunto a feli­ci­tar-nos els nos­tres 45 anys, 15 dies pas­sats de l’efemèride estricta. El quasi cen­te­nar de pàgines del suple­ment de l’ani­ver­sari, amb opi­ni­ons de tots els que varen con­tri­buir a la cre­ació del diari, m’ha omplert de records i... diguem-ho tot, també d’enyo­rança. Recor­dar tanta gent, tants amics de fa anys, deixa un regust entre endol­cit i agrós, que amara a fons. Almenys a mi. He escrit “els nos­tres” 45 anys, perquè des del pri­mer número no he dei­xat mai de lle­gir-lo cada dia i, és clar, això ha anat con­for­mant un emba­lum impor­tant en l’àmbit encefàlic. Hi ha un pas­sat entra­nya­ble, i els que esti­mem el nos­tre diari no podem dei­xar de pre­gun­tar-nos què serà en el futur. Però, ben rumiat, reme­nat i gar­be­llat (que deia l’àvia Cate­rina), el futur només és un fan­tasma amb les mans bui­des: pro­met molt, però no té res. Entre els records d’aquests 45 anys, me’n des­taca un dels pri­mers: el mateix 1979, a par­tir del pri­mer d’abril, quan només feia un mes que havia nas­cut el Punt Diari, el senyor Josep Mer­ca­der, direc­tor del motel Empordà de Figue­res, va pagar una subs­cripció a Josep Pla, sense dir-li res. Al prin­cipi tot sem­blava fer-li gràcia, sobre­tot el títol de dues notícies: “Dos turis­tes xoquen de front” i “Una vaca s’escapa de l’escor­xa­dor i tra­vessa, a tota llet, la plaça de Sant Agustí”. El pri­mer ja es veia que era un error de picada i, par­lant del segon, l’home engegà una de les seves bou­ta­des: “Aquest diari nou diu més collo­na­des que el Times.” Va ser al cap de tres o qua­tre mesos de rebre’l cada matí al Mas de Llo­friu, que em va dir: “No dura­ran gaire, aquesta tropa del nou diari: no el cobren...” I va ser quan em va donar uns papers on hi havia escrita una entre­vista que es feia ell mateix, pre­gun­tes i res­pos­tes. Va sor­tir publi­cada al Punt, i és a l’obra com­pleta (vol. 44, pàgina 118 i següents). Més tard van venir a veure’l al motel alguns direc­tors: Jordi Negre, Pius Puja­des i Pep Collell­de­mont. A aquest últim, l’atra­caià (així ho diem a la Gar­rotxa) perquè s’havia dei­xat barba, i li pre­guntà si era del maquis o volia fer-se’n. El polígraf de Llo­friu va escriure (vol. 36 de l’OC, pàg. 361): “Els bar­buts tenien de vega­des un aspecte de ban­do­lers lite­rals, abrup­tes, teme­ra­ris...”