Ni oblit ni perdó

Als qui vam néixer als anys setanta i de joves teníem una mínima consciència política, ens van impac­tar molt dos fets que van suc­ceir el 1992 i el 1993: l’ope­ració Garzón –una macro­o­pe­ració poli­cial que va aca­bar amb una qua­ran­tena de joves inde­pen­den­tis­tes cata­lans detin­guts i bru­tal­ment tor­tu­rats– i, l’any següent, l’assas­si­nat de Gui­llem Agulló a mans d’un grup de fei­xis­tes. Tots dos fets ens van fer créixer encara més la cer­tesa de viure en un país amb violència poli­cial i ins­ti­tu­ci­o­nal, on els uns exe­cu­ta­ven la repressió i els altres la jus­ti­fi­ca­ven.

“Gui­llem Agulló, ni oblit ni perdó” o “La lluita con­ti­nua” van ser eslògans de la militància política d’una gene­ració que avui, més de trenta anys després, ha de seguir mal­dant per les matei­xes cau­ses. Només cal lle­gir En encesa espera, un lli­bre de Benet Sale­llas que s’endinsa en el sumari de l’ope­ració Garzón i que demos­tra de què és capaç l’Estat quan es tracta d’apla­car la dis­sidència política.

Més de trenta anys després, la violència ins­ti­tu­ci­o­nal per­sis­teix, ja sigui a través d’una justícia que cri­mi­na­litza els movi­ments de pro­testa amb acu­sa­ci­ons de ter­ro­risme o bé a través d’un Par­la­ment com el valencià, que es car­rega el premi Gui­llem Agulló con­tra els delic­tes d’odi. Per sort la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya ha deci­dit aquesta set­mana aga­far la torxa que Vox i el PP volien apa­gar i lliu­rarà el premi Agulló, una decisió que el nou govern que surti de les urnes del 12 de maig hau­ria de man­te­nir. Perquè efec­ti­va­ment la lluita con­ti­nua i perquè, davant el fei­xisme, no hi ha oblit ni perdó pos­si­bles.