El procés és mort, visca el procés!

La rea­li­tat és que som com som i con­tra això no s’hi pot fer res. De fet, ho hauríem d’accep­tar d’una vegada i pot­ser només així podrem seguir avançant. Tots tenim la recepta màgica per sal­var el país (també val pel Barça, i per­do­neu-me la fri­vo­li­tat). Tots sabem, a més, que per esco­me­tre grans empre­ses cal que tre­ba­llem units –i la inde­pendència és més que una gran empresa, en el sen­tit del mitjà per asso­lir l’objec­tiu–, però resulta que tot­hom vol que la uni­tat es cons­tru­eixi a par­tir de la seva pro­posta. I, men­tres­tant, l’ene­mic es pot per­me­tre obrir fronts interns i dis­pu­tar-se el poder polític, sense neces­si­tat de vet­llar per man­te­nir la “indi­so­lu­ble uni­dad de la pàtria”. Amb la nos­tra manera de ser, i sobre­tot de fer, i amb la nos­tra inca­pa­ci­tat de posar-nos d’acord encara que sigui per una tem­po­rada, l’aju­dem a fer la feina. Sense voler-ho, actuem com autèntics patri­o­tes... espa­nyols!

Fa temps que anem direc­tes cap al fons. De tant en tant surt un brot verd i de seguida hi veiem el senyal que esperàvem per creure que la remun­tada és pos­si­ble, que el momen­tum és arri­bat. Però els mira­cles no exis­tei­xen. Una flor no fa estiu.

Dime­cres pas­sat, a la tarda, un bon amic em deia que veia la con­vo­catòria elec­to­ral com una opor­tu­ni­tat per tocar fons ràpida­ment i, per tant, per avançar o bé el final de tot ple­gat o la remun­tada. Tots dos vam coin­ci­dir en la neces­si­tat de fer net del tot si volíem avançar de debò, tor­nant a escriure el guió i mar­cant el ritme de la nova etapa del procés cap a la inde­pendència.

Però, real­ment, estem a prop de tocar fons? Doncs sí. M’explico. Els dos grans actors del procés (2010-2017) van ser la soci­e­tat civil i els par­tits polítics. Hi incloíem també les ins­ti­tu­ci­ons, però el paper que hi van tenir depe­nia dels vots d’uns i de les deci­si­ons dels altres. Les elec­ci­ons del 12-M poden repre­sen­tar el retorn a la situ­ació prèvia al 2010, amb els soci­a­lis­tes al cap­da­vant del Govern. L’aposta a una sola carta de l’ANC, amb la pro­posta de llista cívica, deixa molt tocada l’enti­tat que va ser la gran pro­ta­go­nista d’aque­lla etapa. Sor­to­sa­ment, per decisió dels seus asso­ci­ats no es durà a terme.

Arri­bats on som, només hi ha una solució: la uni­tat estratègica i/o d’acció dels par­tits inde­pen­den­tis­tes per asse­gu­rar la majo­ria al Par­la­ment i, per tant, per for­mar govern i, alhora, la refun­dació de l’ANC o, en l’extrem, la cre­ació d’una nova orga­nit­zació.

Fer net de debò no vol dir tor­nar a començar de zero. Vol dir tenir clar el camí i els perills –interns i externs– que podem pre­veure, apro­fi­tar tot el que hem fet bé fins ara –que és molt–, enre­ti­rar els des­torbs que tenim, en l’ordre intern, i pre­pa­rar-nos molt bé per com­ba­tre els perills i les difi­cul­tats que ja sabem que tin­drem. I, evi­dent­ment, dotar-nos dels meca­nis­mes de decisió i exe­cució per res­pon­dre de forma ràpida i eficaç als impre­vis­tos.

Estem davant d’un parell de mesos cru­ci­als. En el ter­reny polític, hi ha mol­tes sem­blan­ces a la situ­ació vis­cuda fa exac­ta­ment nou anys, quan l’enfron­ta­ment entre els dos grans par­tits feia impen­sa­ble el que després va aca­bar sent Junts pel Sí. Tots sabem què va anar mala­ment lla­vors i qui­nes varen ser-ne les cau­ses. Ara ja no es tracta de veure qui és més fort i acon­se­gueix aca­bar sent hegemònic dins el movi­ment inde­pen­den­tista, ara es tracta de no tor­nar a la situ­ació política prèvia a les elec­ci­ons de 2010. I per això cal el con­curs de tot­hom, dels par­tits esta­blerts i de les noves for­ma­ci­ons. S’han de cor­re­gir els errors de for­mació d’aque­lla coa­lició i els errors d’estruc­tu­ració del grup par­la­men­tari. Però, sobre­tot, es tracta de com­pro­me­tre’s en un pro­grama ambiciós, clar, que posi les bases del pro­jecte polític per aquesta legis­la­tura i posi calen­dari i pro­ce­di­ment o bé al referèndum acor­dat (pri­mera opció) o bé a la ins­tau­ració defi­ni­tiva, uni­la­te­ral, de la República Cata­lana (si la pri­mera opció no és pos­si­ble dins la pri­mera mei­tat de l’actual legis­la­tura espa­nyola).

Però no tor­nem a caure en l’error de dei­xar en mans dels par­tits polítics el que ja sabem que no poden fer. Ens cal una soci­e­tat civil orga­nit­zada i forta, estruc­tu­rada a par­tir dels pro­jec­tes neces­sa­ris per crear les con­di­ci­ons ade­qua­des ja sigui per gua­nyar el referèndum d’auto­de­ter­mi­nació acor­dat amb l’Estat o per defen­sar i man­te­nir inde­fi­ni­da­ment la República ins­tau­rada. La pre­si­denta de l’ANC va fer el pri­mer pas després d’accep­tar la der­rota de la seva aporta per la llista cívica, dema­nant que les elec­ci­ons es con­ver­tei­xin en ple­bis­citàries. L’ANC comença a recu­pe­rar el seu paper.

A tots ens cor­res­pon gua­nyar aques­tes elec­ci­ons per majo­ria abso­luta de vots i escons. Sabrem apro­fi­tar aquests dos pro­pers mesos per a bas­tir la uni­tat impres­cin­di­ble o segui­rem jugant a favor de l’ene­mic?