Els països del Sud i l’ordre mundial

Els països del Sud, ente­sos més com un marc polític que no pas geogràfic, ja són una rea­li­tat emer­gent davant la qual els països més desen­vo­lu­pats, espe­ci­al­ment els d’Europa, no poden estar-hi d’esquena. Àfrica, l’Amèrica Lla­tina i el Carib, Àsia (excepte el Japó i Corea del Sud) i Oce­a­nia (excepte Austràlia i Nova Zelanda) dema­nen pas. Des d’Europa estem acos­tu­mats a mirar cap aquests països amb recel, com si només fos­sin capaços d’enviar-nos des­bor­dants ona­des d’immi­gració, però hauríem de fer un esforç per lle­gir cor­rec­ta­ment el que repre­sen­ten. Perquè l’eco­no­mia i la demo­gra­fia els con­ver­tei­xen en can­di­dats immi­nents a tenir un paper de pes en l’esce­nari polític del pla­neta. Estan poblats per soci­e­tats més dinàmiques, més joves i més adap­ta­bles i, sobre­tot, pos­se­ei­xen els recur­sos natu­rals que a nosal­tres ens man­quen. I tot això enfront d’una Unió Euro­pea enve­llida, esgo­tada i aco­mo­dada. El nou ordre mun­dial ja no està basat en l’espoli colo­nial i ha dei­xat pas a una glo­ba­lit­zació que obre una fines­tra d’opor­tu­ni­tats evi­dent per a aquests països. La fórmula de les rela­ci­ons, doncs, ja no pot pas­sar per esprémer a fons els seus recur­sos sense garan­tir-los un retorn just. Tam­poc passa per igno­rar-los, perquè la seva empenta es fa notar en tots els àmbits, des del social fins a l’econòmic.

El que tam­poc pot ser és que un dels grans àrbi­tres d’aquest ordre inter­na­ci­o­nal, les Naci­ons Uni­des, per­petuï un model de fun­ci­o­na­ment anacrònic i ine­ficaç a l’hora de garan­tir la pau i la segu­re­tat arreu. Un model hereu de la Segona Guerra Mun­dial, al terme de la qual es va deci­dir que cinc potències –els Estats Units, la Gran Bre­ta­nya, França, Rússia i la Xina– tin­gues­sin pol­tro­nes pri­vi­le­gi­a­des en aquest orga­nisme i se ser­vis­sin d’un meca­nisme per­vers com el dret a veto. El món està can­vi­ant i ho hem d’aga­far com una opor­tu­ni­tat que per­meti superar l’hege­mo­nia de les super­potències que tenen poder de decisió només perquè pos­se­ei­xen la bomba atòmica amb l’espan­tall per­ma­nent de noves guer­res. Perquè no pot ser que, a diferència del que va pas­sar després de la Segona Guerra Mun­dial, ara sigui més difícil arri­bar a grans con­sen­sos.