L’home que fuig

La car­tel·la la des­criu com una cursa d’auto­mo­bi­lisme dels anys deu, i la imatge, cop­sada per Antoni Rosal Gre­lon, mos­tra en efecte una car­re­tera pol­sosa, amb un bòlid al fons just quan deu ser a punt de der­ra­par per aga­far la corba, però allò que atrau de la foto­gra­fia és la taca esbor­ra­dissa de l’home que acaba de tra­ves­sar a grans gam­ba­des davant la càmera, amb mig peu ja fora de camp, la cami­sola que voleia i un fre­gadís de rocs i sorra dar­rere seu. És una de les foto­gra­fies ama­teurs d’abans de 1936 que Núria F. Rius ha por­tat a l’expo­sició La càmera domèstica, de la Fun­dació Map­fre, i pot­ser no és de les més impac­tants ni de més valor etnogràfic per entrar en l’ima­gi­nari de la vida quo­ti­di­ana que va con­tri­buir a fixar l’accés popu­lar a la foto­gra­fia, però té una força que atrapa. La cursa, ben mirat, queda dita amb un sol vehi­cle dipo­si­tat a la llu­nya­nia, a punt de des­a­parèixer rere la corba però encara pre­sent, fixat com una per­manència en el pai­satge, men­tre que l’espec­ta­dor que tra­vessa cor­rent el camí de terra, pot­ser per esqui­var un altre cotxe que no apa­reix a escena, és tot ell una fuga­ci­tat en movi­ment, un cos des­fent-se, un regis­tre de vida en curs. L’intrús que irromp de sobte a l’enqua­dra­ment, i a qui pot­ser va maleir Antoni Rosal en el moment que pre­mia el dis­pa­ra­dor, acaba sent el millor col·labo­ra­dor de la foto­gra­fia. No hi ha posa, ni aura, ni quasi pai­satge ni esde­ve­ni­ment, només aquest camí de pols que es perd a l’horitzó, i un espec­tre que hi com­pa­reix, una volva de neu, una borra enduta pel vent, la flama d’una espelma just abans d’apa­gar-se.