Banalitzar el nazisme

Ja fa anys que el naci­o­na­lisme espa­nyol ha donat forma a una ide­o­lo­gia i a un ima­gi­nari per­fec­ta­ment arti­cu­lats. No és fruit de la casu­a­li­tat. Ben al con­trari, és el resul­tat d'una pro­gra­mació sis­temàtica que pren força i coherència doc­tri­nal des de «les fàbri­ques d'idees» impul­sa­des per l'azna­risme. Par­ti­cu­lar­ment la FAES. L'orga­nit­zació dels mit­jans de comu­ni­cació agru­pats en el que col·loquial­ment s'ha cone­gut com la «bru­nete mediàtica» ha fet la resta. Avui el naci­o­na­lisme espa­nyol hegemònic és neo­con­ser­va­dor, dogmàtica­ment uni­o­nista i granítica­ment uni­for­mista. L'expressió més radi­cal d'aquest nou naci­o­na­lisme està repre­sen­tada per la UPD, el par­tit de Rosa Díez. El par­tit fun­dat per aquesta exmi­li­tant del soci­a­lisme basc va aparèixer com un epi­fe­no­men de Ciu­da­da­nos, però amb el pas del temps ha anat con­so­li­dant una presència pública pro­gres­si­va­ment sig­ni­fi­ca­tiva. El seu dis­curs naci­o­na­lista bel·lige­rant i des­a­com­ple­xat podria obrir un ter­cer espai elec­to­ral que acabi mar­cant la política espa­nyola. Una de les cons­tants del dis­curs agres­siu popu­lista i directe propi dels diri­gents de la UPD és la rei­te­rada des­qua­li­fi­cació del galle­guisme, el bas­quisme o el cata­la­nisme atri­buint-los ide­o­lo­gia i pràcti­ques polítiques pròpies del nazisme. D'acord amb aquesta visió esperpèntica de la rea­li­tat, la política d'immersió lingüística és qua­li­fi­cada de pràctica nazi. Ni més, ni menys! No cal per­dre ni un segon a expli­car que la com­pa­ració és lite­ral­ment deli­rant. Però, com molt encer­ta­da­ment ha fet notar en Toni Soler, el que acaba de resul­tar escan­dalós és la bana­lit­zació del con­cepte nazisme. L'Holo­caust és la tragèdia humana del segle pas­sat que més s'apropa a la idea de mal abso­lut. La des­hu­ma­nit­zació de l'adver­sari i la pro­gra­mació de l'hor­ror sis­temàtic. Cal ser molt frívol o molt igno­rant per atre­vir-se a menys­te­nir el record del nazisme tot fent un ús rutinària­ment ins­tru­men­tal en la dialèctica par­ti­dista ordinària. Aquest ús bana­lit­za­dor del con­cepte nazi denota una visió anecdòtica del nazisme. En la retòrica pròpia d'aquest naci­o­na­lisme espa­nyol auto­ri­tari, el nazisme és una cate­go­ria buida de con­tin­gut històric i específic. Un sinònim metafòric i genèric de mal­dat. Res més. Però, para­do­xal­ment, l'adver­sari des­qua­li­fi­cat («naci­o­na­lis­tes cata­lans...») apa­reix com una cari­ca­tura sense ànima: una encar­nació local de la mal­dat abso­luta. És a dir: un actor polític i social a era­di­car.