Mai satisfets

Després d’uns llargs mesos de manca de pre­ci­pi­ta­ci­ons, que ens ha man­tin­gut amoïnats i també enso­pits, final­ment aques­tes dar­re­res set­ma­nes ha plo­gut i ha nevat amb ganes a bona part del país. Els rui­xats han fet acte de presència fins i tot en llocs tan eixuts i neces­si­tats com l’Alt Empordà i les pre­vi­si­ons del temps ens par­len de més epi­so­dis pels pro­pers dies. I tot i així hi ha mol­tes veus al meu vol­tant que expres­sen insa­tis­facció per l’aigua que no ha cai­gut o perquè cau a des­temps. “Molts de núvols tot el dia però la pluja passa de llarg”, vaig sen­tir ahir en una con­versa de cafè que va girar al vol­tant de la tassa mig buida i que em va fer sal­tar de la cadira per anar a pagar abans no deixés anar algun renec. Per l’amor de Déu! Si al tot­po­derós o la mare natura, li diguin com vul­guin, els arriba només que lamen­ta­ci­ons, aviat ens enviarà a pas­tar fang. O una onada de sorra pro­ce­dent del Sàhara que ens deixi enter­rats. I si, per variar, mos­trem una mica d’agraïment pels litres que han cai­gut, que han fet revi­far els bos­cos, les fonts i els rius, i han aju­dat a sor­tir de la situ­ació agònica en què es tro­ba­ven els pan­tans de les con­ques inter­nes? Cert que no n’hi ha prou per aixe­car les res­tric­ci­ons, però anem amb compte que la sequera no ens acabi arre­lant a dins.