Opinió

Som 10 milions

Aprendre a prometre

Aquesta és una de les moltes històries de joves migrants que han arribat a Catalunya

La seva pro­mesa era con­creta: viure en una casa que no fos de fang i de palla, tro­bar una feina i com­prar un cotxe per moure’s. Amb el temps, pot­ser, conèixer una noia i casar-s’hi, fer una família...

Tot va començar quan tenia dotze anys i va ado­nar-se que a Ghana no tro­ba­ria allò que neces­si­tava. La seva família mai va arri­bar a des­co­brir la seva fan­ta­sia d’inter­rom­pre el seu destí, ni tam­poc el seu pla per mar­xar a Europa. Durant el viatge va cre­uar tota mena de fron­te­res sòrdi­des, fins que una pas­tera el va dei­xar a les cos­tes de Cadis. Set­ma­nes més tard ingres­sava en un cen­tre d’aco­llida per a joves migrants sols a les Ter­res de l’Ebre. Avui, tot i que el jove con­ti­nua tro­bant-se en una situ­ació precària, patint la cri­mi­na­lit­zació d’un sis­tema que es resis­teix a aco­llir-lo, la seva pro­mesa con­creta con­ti­nua intacta.

Aquesta és una de les mol­tes històries de joves migrants que han arri­bat a Cata­lu­nya. Expli­quen relats en què les pro­me­ses són l’eix ver­te­bra­dor del seu movi­ment i de la seva espe­rança. Han après a pro­me­tre’s que el viatge els farà més lliu­res i que la vida en una altra terra serà més pla­nera. La clare­dat dels joves afri­cans per cul­ti­var les seves pro­me­ses con­trasta amb la con­fusió del Vell Con­ti­nent, que pretén viure d’esquena a les grans pro­me­ses que el van engrei­xar. Con­ver­ti­des en peces de museu corroïdes, la lli­ber­tat, la igual­tat i la fra­ter­ni­tat són avui parau­les que ja no per­se­guei­xen cap pro­mesa sinó tan sols el record d’allò que va pro­me­tre’s. Europa es troba enca­llada i dis­gre­gada, lluny de la madu­resa social i política que reque­reix la reno­vació i el mes­tis­satge d’un món cada dia més divers. La jove Àfrica, en canvi, marxa cap al Vell Con­ti­nent a la cerca d’un lloc fèrtil on regar les seves pro­me­ses.

En el seu dar­rer manus­crit, Marina Garcés explica que “fer una pro­mesa és seguir volent el que es va voler una vegada”. La pro­mesa és la decla­ració d’una volun­tat que no pot tren­car-se de qual­se­vol manera. És una invenció que espanta perquè d’allí nei­xen tots els començaments: les amis­tats, les històries d’amor, les revo­lu­ci­ons... És per aquest motiu que apren­dre a pro­me­tre és apren­dre a posar acció a les parau­les i a con­cre­tar un com­promís, sigui amb el vent a favor o en con­tra.

Apren­dre a pro­me­tre és el que neces­sita, així mateix, la meva esti­mada Cata­lu­nya, que repu­dia els joves migrants que es juguen la vida per com­plir amb les seves pro­me­ses. Tant de bo hagi arri­bat l’hora de dei­xar de banda les veus ente­ra­nyi­na­des per fer lloc als joves sense por a per­dre: viure en una casa que no sigui de fang i de palla, tro­bar una feina, com­prar un cotxe per moure’s, conèixer una noia i casar-s’hi, fer una família...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia