Pobra escola catalana

Els nas­cuts en la dar­rera dècada del fran­quisme jugàvem sem­pre en cas­tellà perquè totes les pel·lícules ens par­la­ven en l’idi­oma de l’impe­rio, però curi­o­sa­ment, mal­grat que la foto­gra­fia del Cau­di­llo ens vigi­lava de prop al cos­tat del cru­ci­fix, vam tenir la sort de rebre totes les clas­ses en català. Para­do­xes d’un Règim que arri­bava a la seva fi i que també tenia en nòmina fun­ci­o­na­ris de pas­sat repu­blicà que, com la majo­ria de la gent, es van haver d’adap­tar a les cir­cumstàncies i van fer clas­ses a l’escola pública fins a la seva jubi­lació. No es pot pas dir que aque­lla etapa fos fàcil per a ningú, amb un règim d’ava­lu­a­ci­ons que podia ser tan estricte com arbi­trari, segons les reser­ves voca­ci­o­nals dels que impar­tien les clas­ses i l’interès oscil·lant dels qui les rebien. Arri­bada l’hora de tenir fills, vam mirar d’esforçar-nos al màxim per com­pren­dre el model pedagògic que se’ls apli­cava, tan dife­rent, fent de pont amb l’escola si calia i incul­cant-los que el més intel·ligent sem­pre és res­pec­tar el prin­cipi d’auto­ri­tat del mes­tre, que per alguna cosa té la dar­rera paraula a l’hora de sus­pen­dre’t. Superada la pri­mera etapa edu­ca­tiva, ara els acom­pa­nyem fins on podem en els estu­dis supe­ri­ors i con­tem­plem amb pre­o­cu­pació com els resul­tats de l’escola cata­lana van dava­llant en els infor­mes PISA. Sobre això, els dar­rers dies han sor­tit publi­cats arti­cles de dues veus acre­di­ta­des: Frank Bayer i Xavier Díez, tots dos pro­fes­sors, tots dos crítics, una qua­li­tat que a nosal­tres també ens van afuar els millors mes­tres que recor­dem. Bus­queu els arti­cles, no us els per­deu. El pri­mer con­clou: “Mare­gem els pro­fes­sors amb pro­pos­tes de reno­vació i diluïm la jerar­quit­zació a les aules.” El segon: “No pre­pa­rem els alum­nes per al món real i gene­rem ina­dap­tats. El Depar­ta­ment d’Edu­cació ha per­dut el con­trol dels cen­tres.” Enyo­rar l’escola de la nos­tra infan­tesa seria un blan­queig imper­do­na­ble, les nenes tenien una assig­na­tura més que els nens, enseñanzas del hogar, i amb això ja està tot dit. Però si els mes­tres per­den l’auto­ri­tat, si cada cen­tre té auto­no­mia i no hi ha temu­des visi­tes sor­presa de la Ins­pecció, pot­ser els nos­tres fills tam­poc tin­dran gai­res motius per enyo­rar-la, la seva escola.