“Jo tinc una mort petita”

Dis­sabte, 6 d’abril de 2024.

La cançó Grândola, vila morena, inter­pre­tada pel mateix Xavier Rus­ca­lleda Nadal, sonava dar­rere l’absis de l’església de Sant Martí de Capsec, a la Vall de Bia­nya, i s’expan­dia per la serra de Mal­fo­rat. La seva enèrgica veu era el tret de sor­tida del seu comiat. Les pri­me­res llàgri­mes s’esmu­nyien pels ros­tres dels assis­tents a la cerimònia. Sabem que la mort és un fet lli­gat a la nos­tra existència, anun­ci­ada després d’una llarga malal­tia, que la Mar­ga­rida va acom­pa­nyar amb fer­mesa i dig­ni­tat. Però, tal com va dir l’amic Pep Far­gas, és una putada per al que mor, però també ho és per als fami­li­ars i la mul­ti­tud d’amics que estimàvem en Rusca. Ens vam agom­bo­lar al prat verd i agra­da­ble de la vall, com en un aplec. Un matí per recor­dar la per­sona amb una esce­ni­fi­cació sen­zi­lla, com ell hau­ria vol­gut, o pot­ser no. El seu incon­for­misme i la seva cre­a­ti­vi­tat deu­rien estar latents entre els amics que havien pre­pa­rat l’acte. Dar­rere l’absis i al cos­tat del llo­rer flo­rit, l’equip de so, el faris­tol i el suport que apun­ta­lava la foto d’un Xevi jovenívol, de mirada seduc­tora, emmur­ri­ada i pro­vo­ca­dora, posant el dit en una ratera, com si ens con­vidés a la trans­gressió. La Montse recità Cançó de bres­sol, de Vicent Andrés Estellés, poema de record i nostàlgia. En Domènec Moli des­tacà l’acti­vista cul­tu­ral, que va sac­se­jar la premsa i la cul­tura olo­tina de l’època i, sobre­tot, en va lloar la seva gran amis­tat. En l’acte, no hi podia fal­tar l’essència d’en Rusca, el tea­tre. El grup La Funerària va repre­sen­tar un tas­tet de Tot espe­rant Godot, el clàssic de Samuel Beckett, que en Xavier va recu­pe­rar i diri­gir. Hi eren també els ado­les­cents i les dues pro­fes­so­res de música, la Tona i l’Eli, que amb l’audi­o­vi­sual Mai més el 2023 van con­ver­tir en Rusca en un avi amb Alz­hei­mer. Els joves en des­ta­ca­ven la per­se­ve­rança. Tot i estar molt dèbil, va gra­var l’escena de l’avió esta­ve­llat a Reque­sens. Miquel Riera explicà l’anècdota del 1983, quan en Xevi li pro­posà can­tar sis poe­mes de Miquel Martí i Pol en una set­mana, i no havien can­tat mai. En Jordi, un dels seus ger­mans, elogià els rep­tes poli­facètics del seu germà. Va cloure l’acte la Clàudia lle­gint un dels tex­tos que el pare guar­dava en un petit objecte per a cadas­cun en néixer: per a la Júlia, la Clàudia i en Lluc. Aquesta és la millor herència, les parau­les sin­ce­res del que és la vida.