Ser comptat, ser reconegut

Al pati de l’escola sem­pre es feien equips per jugar a fut­bol o a bàsquet. Els dos nens o nenes que aquell dia feien de capità ana­ven dient en veu alta el nom dels com­panys de classe a qui tri­a­ven per al seu equip. Sem­pre hi havia un equip que aglu­ti­nava els més des­tres en aquell esport, i l’altre que que­dava més flui­xet. No cal dir que acos­tu­ma­ves a fri­sar per ser esco­llit per l’equip que tenia més pro­ba­bi­li­tats de gua­nyar aquell par­tit i que, per tant, un cop sonés el tim­bre que mar­cava el final del pati et por­ta­ria a la següent classe amb aque­lla aura de victòria. I després hi havia els ter­cers, aquells que mai eren esco­llits. Perquè no tenien tan­tes habi­li­tats espor­ti­ves, perquè eren les dia­nes del bullying esco­lar, perquè no eren dels “popu­lars” o mil i una raons més. Ara extra­po­lem-ho a l’edat adulta en els nos­tres muni­ci­pis. Par­lem de ciu­ta­da­nia. Par­lem de drets.

N’hi ha que tenim tots els drets reco­ne­guts, som els que tri­a­ven abans per fer l’equip: som nas­cuts a Cata­lu­nya, blancs i a més a més homes cis. Després hi ha aquell grup a qui se li reco­nei­xen alguns drets, pot­ser nas­cuts aquí però raci­a­lit­zats, o homes però no nas­cuts aquí, etc. I després hi ha els ter­cers a qui la soci­e­tat i el sis­tema posen totes les tra­ves pos­si­bles, a qui ni se’ls donava l’opció de par­ti­ci­par en cap dels dos equips. I aquí falla la soci­e­tat, però també l’admi­nis­tració. I falla molt quan incom­pleix les seves obli­ga­ci­ons. És el cas que ens tro­bem en l’accés a l’empa­dro­na­ment de tants veïns i veïnes quan aca­ben d’arri­bar als muni­ci­pis giro­nins i cata­lans.

Els ajun­ta­ments tenen l’obli­gació d’empa­dro­nar totes les per­so­nes que efec­ti­va­ment viuen al muni­cipi (art. 15, de la llei 7/1985). Es garan­teix de manera efec­tiva aquest dret en tots els casos? Defi­ni­ti­va­ment no. Arre­man­guem-nos tots (ens locals, classe política, tècnics de les admi­nis­tra­ci­ons, enti­tats i ciu­ta­da­nia) per tre­ba­llar en pro de la garan­tia de drets i la bona admi­nis­tració. Els ajun­ta­ments han de dei­xar d’actuar com a capi­tans que dis­cre­ci­o­nal­ment deci­dei­xen qui volen que esti­gui al seu equip i qui no, qui consta com a ciu­tadà del seu poble i qui no. Només així podrem superar aquest racisme ins­ti­tu­ci­o­nal. O juguem totes... o pun­xem la pilota!