El progrés

En aquests moments, un dels con­cep­tes més con­fu­sa­ment uti­lit­zats és el de “progrés”. No par­lem d’altra cosa. Però de quina “cosa” es tracta? Quan diem “progrés”, què volem dir? Dei­xant de banda –si és pos­si­ble– el fet que cada u de nosal­tres dóna a aquest mot una intenció dife­rent, és inne­ga­ble que “progrés” té dues inter­pre­ta­ci­ons: la d’anar enda­vant, la de con­ti­nuar pel camí on ens tro­bem, i la d’acon­se­guir un canvi de qua­li­tat en la nos­tra situ­ació. La con­fusió neix de creure que aques­tes dues sig­ni­fi­ca­ci­ons o con­tin­guts coin­ci­dei­xen, i sovint no és així. “Pro­gres­sar” per un deter­mi­nat camí pot impli­car, en alguns casos, empit­jo­ra­ment –la ciu­tat que “pro­gressa” perquè té més habi­tants o més indústria; pro­gres­sar pot voler dir gua­nyar més diners, però també hau­ria de voler dir dis­po­sar de més temps per a acti­vi­tats huma­na­ment satis­factòries, tot i que no pro­por­ci­o­nin els recur­sos per a com­prar un tele­vi­sor en color.

Com que no estic dotat per a les teo­ries, toquem de peus a terra amb dos casos con­crets de l’ano­me­nat progrés: l’un és poètic i cre­a­tiu, l’altre escla­vit­za­dor.

Un grup d’artis­tes i un grup d’estu­di­ants de la Uni­ver­si­tat de Stutt­gart estan fent unes experiències sobre el vol d’objec­tes moguts per l’ener­gia solar. Han creat cos­sos enor­mes, cúbics i cilíndrics, amb làmines uni­des de polièster, i els omplen d’aire. Aques­tes estruc­tu­res lleu­ge­res s’enfi­len cel amunt quan són posa­des en una superfície fosca que absor­beix l’escal­for del sol. Quan la diferència de tem­pe­ra­tura entre l’aire ambi­ent i l’aire tan­cat dins el “coixí” supera els trenta graus, l’objecte ascen­deix. Un coixí gegant de vint-i-cinc metres, per quinze i dis­set, és capaç d’enlai­rar-se per aquest curiós pro­ce­di­ment i arros­se­gar un pes de cent qui­los. Hi ha el pro­jecte de fer volar una “papa­llona” de trenta metres i gai­rebé mil metres cúbics d’aire. Estem a punt d’inven­tar la catifa vola­dora dels ori­en­tals… Això és progrés, i els resul­tats d’aquests expe­ri­ments són ini­ma­gi­na­bles, ara, però val la pena de “pro­gres­sar” en aquest camí.

Una enquesta demos­tra a Ale­ma­nya que el nom­bre d’infants que tre­ba­lla –a canvi d’un sou– fora d’hores d’escola aug­menta cada vegada més. La moti­vació d’aquest tre­ball és clara: obte­nir els dos mil mili­ons de marcs que cons­ti­tu­ei­xen el poder d’adqui­sició dels ale­manys occi­den­tals que encara no han fet catorze anys. Aquest volum de diners –molt més fei­xuc que els volums aeris de què parlàvem– és apli­cat bàsica­ment a la com­pra de discs, cas­sets, patins, tabac, els últims objec­tes impo­sats per la moda. Tre­ba­llant com a repar­ti­dors de dia­ris, a les gran­ges, etc., aquests infants infrin­gei­xen no tan sols les nor­mes inter­na­ci­o­nals de tre­ball sinó que adul­te­ren el con­cepte de progrés. Perquè això no és progrés.

En un diari suís trobo la trans­cripció d’un diàleg escol­tat en un autobús rural: “És un fet, les màqui­nes agrícoles s’ava­rien sovint, els adobs de la terra ja no tenen la qua­li­tat d’abans, a l’estiu ens man­quen braços…” diu una dona. “Ja ho veu, senyora, és el progrés…” “El progrés? Fugi, això és pit­jor que el progrés!”. És una res­posta plena de sor­pre­ses per a qui vul­gui medi­tar.