Sobre Sabadell

A Catalunya hi ha ciutats històricament il·lustres, i els seus monuments són sovint retratats i pintats, i surten als llibres que descriuen el país. D’altres ciutats no tenen història “distingida”, cosa que no vol dir, naturalment, que no hagin viscut la història. L’han viscuda, però, d’una manera tossuda i sovint heroica, encara que no en quedin testimonis espectaculars. És el cas de Sabadell, penso, si hem de fer cas del que explica Josep Torrella en Una història de Sabadell per a tots. Durant segles, Sabadell ha estat un nucli humil, i superà la seva modèstia gràcies a un esperit que s’assembla força al del selfmade man (la gent que es fa amb el seu propi esforç) popularitzat pels nord-americans.

Al llarg de la història, Sabadell ha estat feu de diversos senyors, i és alliçonador seguir algunes de les incidències de domini. El que exercí el vescomte de Castellbò, per exemple, va ser molt dur, i quan aquest noble decidí de vendre la vila –perquè els pobles i les viles es venien i compraven– els sabadellencs van esperançar-se: la comprava la reina Elionor, muller de Pere III. Era millor dependre de la corona que d’un senyor feudal, i a més els monarques catalans eren força liberals. Però tampoc no hi havia cap garantia estable, perquè la reina podia vendre’s la vila i enfeudar-la sempre que volgués. Per tal d’evitar-ho, li van demanar que es comprometés a no desprendre-se’n, i la reina ho acceptà si els sabadellencs l’ajudaven a pagar-la amb 50.000 sous (dels 154.000 que ella havia de donar al vescomte).

L’endemà mateix, els jurats de la vila van reunir els caps de casa a la plaça, i tots van estar d’acord amb el pacte. Calia trobar els diners, però. I els diners van sortir. Totes les edificacions i terres del terme van respondre dels préstecs, i fa autèntica impressió adonar-se que al cap de cinc dies justos del tracte els sabadellencs pagaven a la reina la quantitat convinguda.

La tranquil·litat no durà gaire. Al cap de quatre anys la reina donava Sabadell al seu marit a canvi d’un castell del Penedès. Les coses anaven així, aleshores. I onze anys més tard el rei va vendre la vila al seu fill Martí, perquè “necessitava diners”. I deu anys després l’infant se la va vendre a la ciutat de Barcelona, que durant vuitanta anys va ser “senyora” de Sabadell. Un altre pas: l’any 1474 el rei Ferran II comprà Sabadell a Barcelona i l’oferí a la seva esposa Isabel. Altres “amos” de la vila foren Germana de Foix, Carles, rei d’Espanya i emperador d’Alemanya…

La història de Sabadell, com la d’altres poblacions “sense història”, és ben clara: segles i segles “d’aguantar i pagar”. En una lluita contínua per tal d’arribar a aconseguir una identitat definida i relativament lliure. Els manuals parlen de grans batalles glorioses en un indret o en un altre, els turistes admiren castells i muralles. Sabadell, en canvi, representa d’alguna manera la voluntat anònima de treball, i potser tots aquests segles d’esforç poden explicar la sobtada potència de Sabadell quan apareixen les possibilitats democràtiques del vuit-cents.