L’enigma del 2027

Hi ha polèmiques tan arti­fi­ci­o­sa­ment bus­ca­des que gri­nyo­len. La de Saba­dell amb l’ANC orga­nit­zant un cicle de pre­sen­ta­ci­ons de les for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes que inte­gren les llis­tes per a les elec­ci­ons cata­la­nes, i que final­ment no es farà perquè la direcció naci­o­nal no pagarà la sala, n’és un clar exem­ple, al meu parer. Amb una excusa ideològica cohe­rent per no donar noto­ri­e­tat a l’extrema dreta, la CUP i ERC van excloure’s de la ini­ci­a­tiva del cicle de xer­ra­des de pre­sen­tació de l’ANC de Saba­dell per la presència d’Aliança Cata­lana. Fins aquí, res a dir: una decisió que s’entén i con­seqüent amb els ide­als de les dues for­ma­ci­ons i que uti­lit­zen també com a reclam elec­to­ral.

Tot i això, la decisió també em genera dub­tes per a pro­pers actes elec­to­rals que s’orga­nit­zin, d’àmbit naci­o­nal i local, i, si anem més enllà, sobre­tot saber quina serà la seva acti­tud el 2027 quan a tots els debats hagin de com­par­tir esce­na­ris, audi­to­ris i micròfons amb els can­di­dats de Vox, que van pas­sar de 3 a 124 regi­dors i amb una presència des­ta­cada en muni­ci­pis valle­sans com Saba­dell mateix, però també Ter­rassa, Rubí o Sent­me­nat, per posar-ne alguns exem­ples. Per coherència i seguint l’argu­men­tació que “és un error estratègic pre­ten­dre nor­ma­lit­zar les ide­o­lo­gies d’odi i el racisme, por­tin la ban­dera que por­tin” –segon consta en el comu­ni­cat d’ERC de Saba­dell–, també decli­na­ran par­ti­ci­par-hi? El mateix val per a la CUP, que qua­li­fica la ini­ci­a­tiva de l’ANC com un “error” en “ator­gar-los una legi­ti­mi­tat democràtica que, en tant que força política d’extrema dreta, no es merei­xen”.

Lluny de voler con­tri­buir a la “per­versa equi­distància d’alguns mit­jans de comu­ni­cació amb l’extrema dreta cata­lana” que denun­cia la CUP, ja no em sem­bla tan nor­mal que el males­tar, la queixa i el sug­ge­ri­ment s’hagin con­ver­tit en un tea­tre a les xar­xes que, pre­ci­sa­ment, ali­menta que aques­tes for­ma­ci­ons cada vegada tin­guin més alta­veus –i aquí entomo que hi estic con­tri­buint amb aquest escrit– explo­tant l’argu­men­tari vic­ti­mista. Pot­ser ja es va inten­tar, sense l’alta­veu públic, que l’ANC de Saba­dell canviés d’opinió, i si no es va acon­se­guir, no par­ti­ci­pant-hi qui sap si no s’hau­ria atu­rat el tan popu­lar efecte Strei­sand. És clar que podria ser que aquesta queixa pública per­seguís també altres moti­va­ci­ons més enllà de la pura­ment ideològica, posant en evidència, pro­vo­cant debat intern i divi­si­ons en una enti­tat inde­pen­den­tista amb la qual hi ha hagut, i hi ha, ten­si­ons mani­fes­tes que l’heme­ro­teca pot cer­ti­fi­car en els dar­rers anys sense haver de fer gai­res esforços. I això seria un clar exem­ple d’ins­tru­men­ta­lit­zació política d’una enti­tat.

Caldrà estar ama­tents si aquesta con­tundència, aquesta denúncia i aques­tes acci­ons de renúncia es man­te­nen durant totes les cam­pa­nyes elec­to­rals que venen. L’etern debat de si el com­bat de l’extrema dreta s’ha de fer amb boi­cots i cor­dons sani­ta­ris o amb més argu­men­tari i polítiques que els des­mun­tin.