Incògnites electorals

És lògic que des dels par­tits pre­val­gui la moti­vació del vot per sobre d’altres con­si­de­ra­ci­ons, ja que el vot no es dipo­sita fins al dia de les elec­ci­ons, i fins lla­vors en teo­ria tot és pos­si­ble. Però quan fem anàlisi política –sense obli­dar que tot­hom té ine­vi­ta­ble­ment les seves pre­ferències– toca aus­cul­tar el pols dels dife­rents sec­tors de l’elec­to­rat a par­tir del que ha pas­sat en altres elec­ci­ons, pren­dre nota de com s’ha per­ce­but la gestió dels polítics, tant dels que estan al govern com a l’opo­sició, i fer anàlisis a par­tir de pre­vi­si­ons basa­des més en allò pro­ba­ble que no pas en allò pos­si­ble. En les elec­ci­ons del 21-D, sota el 155, vam des­co­brir que una part impor­tant –no majo­ritària– dels votants de Cata­lu­nya va deci­dir votar l’opció més bel·lige­rant con­tra la república cata­lana: Cs. Era l’opció que més des­a­com­ple­xa­da­ment va aplau­dir la bru­tal acció poli­cial con­tra l’1-O, fins i tot per sobre de les sigles dels res­pon­sa­bles direc­tes. Aquest elec­to­rat ha anat retor­nant el seu vot a l’espa­nyo­lisme pragmàtic. Després de l’apro­vació de l’amnis­tia, però, és una incògnita saber qui­nes sigles vota­ran. Que Illa tin­gui o no un o altre resul­tat dependrà d’aquest vot, més enllà del cas Koldo. L’altra incògnita és saber si l’elec­to­rat res­pondrà a la pugna i la crida naci­o­nal que ha pro­po­sat el pre­si­dent Puig­de­mont després de demos­trar que és pos­si­ble obte­nir victòries sense sig­nar renúncies sobre els nos­tres drets naci­o­nals. Les bro­mes sobre la “con­fron­tació intel·ligent” es van aca­bar de sobte en les pas­sa­des elec­ci­ons espa­nyo­les i la seva pro­posta de pacte històric. Pretén recu­pe­rar i reforçar les màximes àrees de sobi­ra­nia sense sot­me­tre’s al joc de l’Espa­nya inte­grista dels dos blocs espa­nyo­lis­tes.