Quota de gènere

Una de les coses que més em moles­ten, en l’aspecte pro­fes­si­o­nal, és cons­ta­tar com un dels requi­sits en la for­mació d’equips o en la com­po­sició de mem­bres de pro­jec­tes sigui cobrir la quota de gènere. Tal és el cas, que en la majo­ria de sol·lici­tuds de sub­ven­ci­ons públi­ques per al desen­vo­lu­pa­ment de pro­jec­tes o acti­vi­tats, no només es pun­tua la pari­tat de gènere sinó també que la temàtica a trac­tar es faci des d’aquesta pers­pec­tiva. És lamen­ta­ble que s’hagi d’arri­bar a aquest extrem per asse­gu­rar un equi­li­bri favo­ra­ble per a les dones! Aquesta pro­tecció hau­ria de ser del tot inne­cessària. La rea­li­tat és que quasi sem­pre cal fer veri­ta­bles equi­li­bris per equi­pa­rar la par­ti­ci­pació d’homes i dones, i que cal forçar o des­vir­tuar molt la pro­posta per poder encai­xar en aquest pano­rama. La lluita per la igual­tat no hau­ria de ser en aquest punt, sinó ja molt abans. No cal que us expli­qui el perquè no hi ha dones en posi­ci­ons reco­ne­gu­des. Fa rela­ti­va­ment poc temps que la política ens afa­vo­reix o pro­te­geix. Per­me­teu-me que segueixi uti­lit­zant aquest terme, perquè mol­tes vega­des fan que em senti en risc d’exclusió. No soc de la gene­ració de les dones el destí de les quals es pre­pa­rava per desen­vo­lu­par “sus labo­res” a casa. Les de la meva gene­ració, que vàrem ser de les pri­me­res a tenir la sort d’acce­dir a una for­mació uni­ver­sitària sense exces­si­ves bar­re­res, hem seguit en clar des­a­van­tatge a l’hora de poder acce­dir a llocs de res­pon­sa­bi­li­tat o de poder, i no, pre­ci­sa­ment, per manca de talent! Així ho he expe­ri­men­tat. Encara no fa ni vint anys que vaig pre­sen­tar la meva tesi, sense cap suport acadèmic i després d’haver robat mol­tes hores de la meva vida per­so­nal i pro­fes­si­o­nal, i encara em vaig haver de sen­tir el comen­tari pater­na­lista res­pecte del valor del meu tre­ball pel fet de ser rea­lit­zat per una dona, esposa i mare. Sort que anava pre­pa­rada en aquest sen­tit. A una amiga li havia pas­sat exac­ta­ment igual uns anys enrere! Sovint, quan em reu­neixo amb com­panys de feina, surt el tema, encara que intenti evi­tar-ho. Però és que m’exas­pera! El súmmum és que ara alguns homes se sen­ten vul­ne­ra­bles en ser ata­cats per tant femi­nisme! No seria millor, homes intel·ligents, enten­dre les vos­tres com­pa­nyes i sen­tir empa­tia pel greuge sofert al llarg de tants anys? Sumem?