Canvis?

No Em Canviïs La Llen­gua és un grup de qua­tre per­so­nes del tot infor­mal i sense ànim de lucre (ni sub­ven­ci­ons) que durant els últims anys ha anat arreu de Cata­lu­nya per escol­tar les experiències dels cata­la­no­par­lants nas­cuts a l’estran­ger (dels quals hi ha cen­te­nars de milers). Pre­ci­sa­ment, la fun­da­dora d’aquest grup, la peru­ana Rosa­rio Palo­mino, s’havia frus­trat tant, a causa del fet que mal­grat haver après el català cap català nas­cut a Cata­lu­nya l’hi par­lava, que va deci­dir inves­ti­gar si hi havia situ­a­ci­ons sem­blants a la resta del país. I el que hem anat tro­bant (con­fesso que soc un dels qua­tre) és que el gran drama lingüístic de Cata­lu­nya no és que l’Estat espa­nyol esti­gui fent mans i mànigues per reduir l’ús del català –que també–, sinó que els matei­xos cata­la­no­par­lants de tota la vida tenen pro­ble­mes apa­rent­ment psi­cològics a l’hora de fer ser­vir el seu idi­oma amb una per­sona que iden­ti­fi­quen com a estran­ger, fins i tot si aquest estran­ger comença par­lant-los en català. Atès que hi ha un milió i mig de resi­dents cata­lans nas­cuts a l’estran­ger, i molts més cata­lans nas­cuts que tenen feno­tips no-euro­peus, es pot afir­mar que aquest obs­ta­cle autoim­po­sat pels matei­xos cata­lans blancs és l’amenaça número u a la super­vivència plena de la llen­gua. A propòsit, dimarts l’edi­to­rial Nexum va pre­sen­tar el lli­bre No em canviïs la llen­gua, amb tes­ti­mo­nis de 31 cata­la­no­par­lants nas­cuts a vuit països lla­ti­no­a­me­ri­cans, tres països afri­cans, 11 països euro­peus i tres d’asiàtics o sud-asiàtics. La pre­sen­tació va anar bé, amb la lli­bre­ria Ona plena com un ou; i un final ino­bli­da­ble: l’Oyuna, pro­ce­dent de Buriàtia –una república sibe­ri­ana prop de Mongòlia–, va entrar a l’esce­nari en ple ves­tit naci­o­nal buriat i va can­tar País petit amb una passió com­mo­ve­dora. Als de Cs (o Vox o del PP), els hau­ria cau­sat un curt­cir­cuit cere­bral com una casa de pagès. Però no hi eren, és clar.