Carme Sansa

Sóc un entu­si­asta de les cançons de Brecht-Weill.

Les he retro­ba­des ara, en viu, a l’espec­ta­cle A los hom­bres futu­ros, yo, Ber­tolt Brecht, que es pre­senta a la Sala Villar­roel. Pre­ci­sa­ment aquest any en fa vui­tanta del nai­xe­ment de Kurt Weill, nas­cut a Ale­ma­nya el 1900, i trenta jus­tos de la seva mort, a Nova York (1950). La malícia amb què lliga el seu conei­xe­ment de la música ato­nal amb la música ano­me­nada popu­lar o de caba­ret dóna uns fruits d’un caràcter incon­fu­si­ble. Fa uns quants anys vaig tra­duir al català la cançó “Sura­baya-Johnny” per a Núria Espert, quan s’animà a gra­var el seu pri­mer disc.

L’espec­ta­cle de la Sala Villar­roel és apa­rent­ment molt sen­zill: un reci­tal de poe­mes i cançons de Brecht, musi­cats per Weill i Eis­ler. L’adap­tació musi­cal és d’Àngel Oli­ver i la versió espa­nyola de Lauro Olmo. A l’esce­nari hi ha un piano i un faris­tol. Res més. L’actor Car­los Lucena diu, molt bé, els tex­tos de Brecht, extra­or­di­na­ris per la seva amarga luci­desa i també –sovint– per la seva capa­ci­tat de comu­ni­cació poètica. Al piano, un excel·lent i jove intèrpret: Jordi Reguant. Entre el piano i el faris­tol, can­tant, Carme Sansa.

A més de les cançons de Brecht-Weill, he tin­gut la satis­facció de retro­bar Carme Sansa, que va ser una figura deci­siva en aque­lles tem­po­ra­des de tea­tre de caba­ret que es feien a La Cova del Drac. La inter­pre­tació que Carme Sansa fa de les cançons pro­gra­ma­des és admi­ra­ble, amb una afi­nació, uns pianíssims i un rigor expres­siu que pot sor­pren­dre en una actriu que “ofi­ci­al­ment” no és can­tant. Ha estu­diat cant, dar­re­ra­ment? No ho sé, però és un fet que ha pro­gres­sat molt en aquest camp. I men­tre la veia no m’expli­cava el “cas” Carme Sansa, recor­dant algu­nes de les seves apa­ri­ci­ons a tele­visió. O pot­ser sí, que hi ha una expli­cació.

Hi ha actors i actrius que, tot d’un ple­gat, tro­ben el seu paper o la seva línia de tre­ball. És el cas de Lola Her­rera, amb Cinco horas con Mario, o de Rosa Maria Sardà, que ha pogut explo­tar les seves pos­si­bi­li­tats. La Carme Sansa que ha fet pape­rets a TV no té res a veure amb aquesta Carme Sansa que inter­preta Brecht-Weill. El pro­blema de la pro­fessió tea­tral és ter­ri­ble, i la situ­ació no per­met de renun­ciar a cap feina. Fer un paper com­porta, en prin­cipi, l’opor­tu­ni­tat de fer més enda­vant un altre paper que sigui millor. No sem­pre s’acon­se­gueix, és clar. No estic segur que Carme Sansa sigui una “come­di­enne”, en el sen­tit pro­fes­si­o­nal del mot, que vol dir adap­ta­bi­li­tat a tota mena de papers; és pro­ba­ble que sigui més aviat una “actriu” amb un caràcter deter­mi­nat, i d’acord amb aquesta hipòtesi neces­sita tre­ba­llar en una línia tal que pugui treure el màxim par­tit de les seves apti­tuds.

Jo sóc profà en la matèria, i no vol­dria dir més bes­ti­e­ses de les excu­sa­bles. Però penso que Carme Sansa és, encara, un valor des­a­pro­fi­tat i que aquest error no pot allar­gar-se. Algú ha d’escriure el paper que aquesta noia neces­sita, per tal de no per­dre’ns la seva apor­tació al nos­tre món de l’espec­ta­cle. Em penso que qui passi per la Sala Villar­roel hi estarà d’acord. Hi ha un des­a­fi­a­ment pen­dent, i algú ha de reco­llir-lo.