El semàfor

Al mones­tir de Sant Daniel estan d’obres. Un semàfor, que gai­rebé ja és més famós que el de Llam­bi­lles, ens ordena el pas alter­na­tiu a la corba on hi havia l’antic galli­ner. L’espera dura dos minuts jus­tos. No hi ha dia que algun ciclista o con­duc­tor pas­sa­vo­lant perdi la paciència, es pensi que el semàfor s’ha tras­to­cat i se’l salti tan ale­gre­ment. M’hi he tro­bat més d’una vegada i, menys bonics, els he dit de tot. Algu­nes per­so­nes tenen tan­tes ganes d’arren­car cor­rents quan es posa verd que s’atu­ren just davant del que hi ha en direcció a Girona, impe­dint el pas als veïns que volen pujar cap al car­rer Mon­torró. La vall de Sant Daniel tenia abans tres entra­des natu­rals: la de Camp­dorà, pas­sant per Can Mira­lles; la de la Font de la Pólvora, per Can Sir­vent; i l’entrada més uti­lit­zada, a ponent, per Sant Pere de Galli­gants. Aquesta dar­rera és la que ens mena direc­ta­ment a Girona i la que s’uti­litza majo­ritària­ment, però no deixa de ser el coll d’un embut. Sovint ens passa que voldríem recu­pe­rar el por­tal de la mura­lla, tan­car-lo amb pany i for­re­llat –ni que fos només per una tem­po­rada–, i recu­pe­rar la tran­quil·litat per­duda. En el pla espe­cial encar­re­gat per l’Ajun­ta­ment de Girona als anys vui­tanta es pro­po­sava obrir un altre pas. Lla­vors es va deses­ti­mar. Sor­to­sa­ment, tam­poc no es va fer una sor­tida des de la vari­ant: el col·lapse hau­ria estat ter­ri­ble. Però en casos pun­tu­als (incen­dis, urgències mèdiques, obres...) s’ha fet evi­dent que l’accés a la vall resulta insu­fi­ci­ent. Resu­mint: a nosal­tres ens fan nosa els vehi­cles que pugen i als foras­ters els moles­ten els nos­tres. Tot ple­gat s’agreuja quan arriba Temps de Flors. Encara recordo, ara ja un xic enri­o­lada, el breu diàleg que vaig tenir amb una visi­tant fa pocs anys. El seu grup volia entrar a la cape­lla de Sant Nico­lau. Feien una cua tan mal feta que tra­ves­sava dia­go­nal­ment el car­rer de Santa Llúcia, impe­dint-nos l’accés a la vall. –“Haver dei­xat el cotxe a casa!”, em va etzi­bar amb tota la seva mala bava. –“Això és el que estic inten­tant fer: arri­bar a casa meva!”, li vaig dir jo, amb no menys mal humor. Va cos­tar, però em van fer un pas­sadís. Hos­tes vin­gue­ren... Enguany, tot s’hi ajun­tarà: flors i semàfor. Ens caldrà molta paciència. És a fi de bé.