Aquests llums…

M’he atu­rat davant una botiga que ven… com ho diria? No es tracta pròpia­ment d’anti­gui­tats. Són objec­tes d’altres èpoques: ger­ros, llums, rellot­ges, capse­tes de començament de segle, que fins fa poc no merei­xien cap res­pecte. Diria que en aquesta botiga venen “anti­quats”, i no anti­gui­tats, si no fos que tam­poc no sé com podem ano­me­nar anti­quat allò que pre­ci­sa­ment comença a con­ver­tir-se en moda.

Men­tre mirava l’apa­ra­dor, dues senyo­res s’hi van atu­rar també un ins­tant, i una d’elles feia aquest comen­tari: “Ja ho veus, aquests llums, i pen­sar que lla­vors els tenia la gent més pobra…”

(Jo escric “lla­vors” per res­pecte a la cor­recció idiomàtica. Lla­vors i ales­ho­res són les dues for­mes vàlides per a expres­sar aquest con­cepte, però en aquest punt impera una autèntica dis­bauxa: alla­vars, lla­vo­res, lla­von­ses, alla­von­ses, alla­vo­res, lla­vons, alla­von…. Em sem­bla que no tro­baríem un cas sem­blant en tot l’idi­oma).

El que volia dir la senyora –a més que a casa seva tenien una altra mena de llums, més nobles i dis­tin­gits– era que s’havien cap­gi­rat els valors i que no ente­nia que aquells llums de vidres de colors, amb pen­jolls, o aque­lles tuli­pes tan modes­tes, que pos­si­ble­ment havien il·lumi­nat el quiosc de la por­te­ria de la casa dels seus pares, ara fos­sin venuts com una “peça” d’un cert valor.

Encara que sem­pre hagi exis­tit més o menys, el nos­tre temps ha con­so­li­dat el valor “repre­sen­ta­tiu” dels objec­tes “pobres”. El valor intrínsec d’un cris­tall antic de Bohèmia, d’un moble impor­tant de caoba, d’un joc de plata luxo­sa­ment tre­ba­llat és accep­tat, segu­ra­ment, per la senyora que es mirava l’apa­ra­dor, i pràcti­ca­ment per tot­hom. El valor no intrínsec sinó afe­git d’un fonògraf antic, d’una figu­reta con­si­de­rada “cursi”, d’un tren de joguina de llauna és d’una altra mena. Quan es com­pra un objecte d’aquesta classe es com­pra un record, o una emoció, o un tes­ti­moni que d’alguna manera és social. Que repre­senta un moment de la nos­tra història.

Hem arri­bat a una situ­ació –en aquest procés de recu­pe­ració de sig­nes “pobres” d’una època que ens sem­bla “rica”– que ja no hi ha res que sigui “anti­quat”. L’únic veri­ta­ble­ment anti­quat és el penúltim model de tele­vi­sor o de màquina ren­ta­plats. Només és anti­quat allò que encara es resis­teix a que­dar fora de cir­cu­lació o d’ús. La vella nevera que encara tre­ba­lla fati­go­sa­ment serà anti­quada men­tre no us deci­diu a des­con­nec­tar-la. El dia que ho feu, podeu fer dues coses: donar-la al dra­paire o tras­lla­dar-la a la sala d’estar, amb el màxim res­pecte, com si fos una escul­tura, que és exac­ta­ment això: una escul­tura indus­trial “pri­mi­tiva”.

La història de la Cata­lu­nya d’aquest segle és la història de la des­trucció fami­liar de tots aquests sig­nes –rellot­ges, llums, cadi­res, etc.– subs­tituïts per l’última nove­tat, també ràpida­ment des­plaçada. Ara hi ha molta gent deci­dida a com­prar amb il·lusió allò que van llençar amb menys­preu. Els apa­ra­dors d’aques­tes boti­gues ens inco­mo­den una mica, com si fos­sin la consciència de la nos­tra inconsciència.