12-M: ara o mai?

Les elec­ci­ons del 12-M serien unes elec­ci­ons nor­mals, com les d’abans del procés, si no hagués apa­re­gut en escena l’efecte Puig­de­mont. Les dar­re­res elec­ci­ons espa­nyo­les, les del 23-J, li varen ofe­rir una opor­tu­ni­tat per can­viar les regles del joc i el seu fort lide­ratge està fent que tron­to­lli l’esce­nari més o menys con­tro­lat pre­vist per després del 12-M. Les enques­tes publi­ca­des que ja recu­llen l’efecte Puig­de­mont i les dades que tenen els governs –el d’aquí i, sobre­tot, el de Madrid– poden estar al dar­rera de les acti­tuds dels dos pre­si­dents de govern, que fan mans i mànigues –i fins i tot un hipòcrita xan­tatge emo­ci­o­nal– per des­viar l’atenció i tren­car la dinàmica elec­to­ral que es comença a viure a Cata­lu­nya, sobre­tot dins el movi­ment inde­pen­den­tista, on cada cop és més evi­dent la recu­pe­ració impor­tant del vot pro­vi­nent de l’abs­tenció del 2021, afe­gida a una trans­ferència de votants d’ERC i la CUP cap a la can­di­da­tura encapçalada pel Pre­si­dent Puig­de­mont.

Aquest sol fet ja com­porta que aques­tes siguin unes elec­ci­ons dife­rents. Per aca­bar-ho d’ado­bar, el pre­si­dent del govern espa­nyol ha apro­fi­tat, just ara, per des­en­ca­de­nar una mobi­lit­zació dels votants del PSOE espe­rant que, a Cata­lu­nya, es tra­du­eixi en una major par­ti­ci­pació elec­to­ral dels seus votants, sobre­tot dels molts que li donen suport a les elec­ci­ons espa­nyo­les i s’abs­te­nen a les cata­la­nes (si, a les elec­ci­ons cata­la­nes de 2021 en relació a les ante­ri­ors del 2017, l’abs­tenció en el bloc inde­pen­den­tista fou de 713.000 votants, en el bloc uni­o­nista fou de 979.000 votants). La clau estarà, sens dubte, en qui sigui més capaç de mobi­lit­zar els seus votants poten­ci­als.

Situem-nos, però, en l’espai inde­pen­den­tista. Filant prim i anant direc­ta­ment a les dades i no tant als resul­tats publi­cats (cada cop més cui­nats a gust de qui paga, d’una manera més o menys directa), la majo­ria d’enques­tes mínima­ment fia­bles aju­den a veure les tendències de fons. Si, a més, tenim en compte que l’actual sis­tema elec­to­ral fa impos­si­ble pre­dir el número exacte de dipu­tats que traurà cada for­mació, podem con­cloure que el pri­mer lloc se’l dis­pu­ta­ran PSC i la llista Puig­de­mont, que ERC que­darà en ter­cer lloc, a una distància dels dos pri­mers ini­ma­gi­na­ble fa només unes set­ma­nes. També sem­bla evi­dent que el PP serà el prin­ci­pal bene­fi­ci­ari dels vots que dei­xa­ran Cs sense repre­sen­tació i que la resta de for­ces (Vox, CUP i Comuns, pro­ba­ble­ment per aquest ordre) veu­ran reduïda la seva repre­sen­tació en bene­fici de les for­ces majo­ritàries dins el seu bloc.

I a Cata­lu­nya, quan par­lem de blocs, par­lem sobre­tot de blocs naci­o­nals (inde­pen­den­tisme/uni­o­nisme). La pugna entre els blocs dreta/esquerra, fa temps que només ser­veix per expli­car el trans­va­sa­ment de vots dins de cada bloc, i l’expli­cació prin­ci­pal sem­pre és el vot útil.

Dit tot això, l’esce­nari que ens tro­ba­rem l’endemà del 12-M no costa gaire de pre­dir. La suma del bloc uni­o­nista no donarà per tenir la majo­ria sufi­ci­ent (en els dar­rers 15 anys no han superat mai els 57 dipu­tats i se’n neces­si­ten 68 per la majo­ria abso­luta). La suma del bloc inde­pen­den­tista estarà, molt pro­ba­ble­ment, entre 70 i 74 dipu­tats (els seus mínim i màxim des del 2010).

Ja entrant en qüesti­ons més numèriques que pos­si­bles, política­ment par­lant, la ter­cera suma que pot superar la bar­rera dels 68 dipu­tats seria la ree­dició del tri­par­tit exis­tent abans del 2010 (en els últims 15 anys, només el 2021 va superar-la). I, final­ment, exis­teix una quarta com­bi­nació pos­si­ble, encara que política­ment sem­bla la més impro­ba­ble, com és la suma de les dues llis­tes que ocu­pin els dos pri­mers llocs en aques­tes elec­ci­ons, Junts i PSC.

D’aquests esce­na­ris poste­lec­to­rals, sem­bla clar que l’opció amb més pos­si­bi­li­tats de reei­xir és la ree­dició del pacte inde­pen­den­tista del 2021, però molt pro­ba­ble­ment amb el lide­ratge de la can­di­da­tura encapçalada pel Pre­si­dent Puig­de­mont. Les tres for­ces inde­pen­den­tis­tes par­la­mentàries en són més que cons­ci­ents i saben que aquest pacte serà l’únic que accep­ta­ran les bases del movi­ment. Qual­se­vol altra opció pro­vo­ca­ria un ter­ratrèmol polític de con­seqüències impre­vi­si­bles per a qui no ho fes pos­si­ble.

Mal­grat els intents a corre-cuita que hi ha hagut per acon­se­guir una llista unitària pri­mer i, almenys, un acord pro­gramàtic de mínims després, les for­ces inde­pen­den­tis­tes es veu­ran obli­ga­des a tro­bar un espai d’entesa més sòlid i esta­ble i, sobre­tot, més engres­ca­dor que els acords del 2021. I aquesta entesa pot ser l’espurna que torni a acti­var el movi­ment en el seu con­junt. Però perquè aquesta espurna sigui pos­si­ble, cal dibui­xar clara­ment els pas­sos a seguir, i el calen­dari, per acon­se­guir la cele­bració d’un referèndum acor­dat amb l’Estat espa­nyol dins d’aquesta legis­la­tura o, si això no és pos­si­ble, per ins­tau­rar la República i man­te­nir-la al llarg del temps. Sense aquesta espurna, el movi­ment civil inde­pen­den­tista difícil­ment tindrà la moti­vació per tor­nar a posar-se al cap­da­vant ni i no podrà tor­nar a creure en aquests diri­gents polítics.

Segu­ra­ment, aquesta serà la dar­rera opor­tu­ni­tat per aquesta gene­ració que vam impul­sar el procés que hem cone­gut i, molt pro­ba­ble­ment, sigui la dar­rera opor­tu­ni­tat que tin­drem, com a país, per esde­ve­nir un Estat inde­pen­dent. La glo­ba­lit­zació econòmica, l’homo­geneïtzació cul­tu­ral i lingüística així com les migra­ci­ons huma­nes que com­porta, ens ho posa­ran cada cop més difícil. Ara és l’hora!