La màquina del fang

La màquina del fang que ara Pedro Sánchez fa veure que ha des­co­bert –l’ele­fant a l’habi­tació– no té fron­te­res i sí deno­mi­nació d’ori­gen ian­qui. Aquests dies en tenim una demos­tració con­tun­dent amb les mas­si­ves deten­ci­ons d’estu­di­ants pacífics. El resum podria ser aquest: men­tre els mani­fes­tants que es con­cen­tren als cam­pus uni­ver­si­ta­ris en con­tra d’una guerra aca­ba­ven apa­llis­sats i engar­jo­lats de manera repres­siva, l’home que està essent inves­ti­gat en relació amb l’assalt al Capi­toli, tem­ple sagrat de la democràcia, pot aca­bar con­ver­tit per segona vegada en pre­si­dent de la pri­mera potència mun­dial. Això passa ara mateix als Estats Units, mirall de mol­tes con­ques­tes de drets civils però també pre­ci­pici de tan­tes cau­ses per­du­des. I el pri­mer home que ho hau­ria de con­dem­nar, el pre­si­dent Joe Biden, se’n renta les mans pre­ci­sa­ment enfan­ga­des en aquest llot amb unes decla­ra­ci­ons car­re­ga­des de cinisme: “No som un país auto­ri­tari que silen­cia les pro­tes­tes de la gent, però tam­poc som un país sense llei, ha de pre­val­dre l’ordre.” Si això no és popu­lisme que baixi Abra­ham Lin­coln i ho digui. Ben trist, pro­ba­ble­ment amb aquesta frase hagi aca­bat de des­mo­bi­lit­zar els pro­gres­sis­tes i per tant doni la victòria defi­ni­tiva al Trum­pisme. Les car­re­gues poli­ci­als con­tra els uni­ver­si­ta­ris que pro­tes­ten per la guerra de Gaza han recor­dat les icòniques imat­ges con­tra la guerra de Viet­nam i ens han refre­gat a la cara que la màquina del fang ens pot fer recu­lar on sigui i quan cal­gui. La màquina del fang també és la màquina del temps. A Cata­lu­nya hem après la lliçó a gar­ro­ta­des, però també és llas­timós veure com al país de les bar­res i les estre­lles tenen els genolls al fan­gar. El gener del 2016 hi va morir Con­cepción Pic­ci­otto, una mani­fes­tant que durant tres dècades va pro­tes­tar dia i nit con­tra les armes nucle­ars a dins d’una bar­raca de plàstic davant els jar­dins de la Casa Blanca. Cap poli­cia mai no va gosar tocar-li un pèl, con­ver­tida en una icona de la lli­ber­tat que fins i tot els guies turístics incor­po­ra­ven a la seves gires. Antic motiu d’orgull dels matei­xos polítics que cri­ti­cava, avui pro­ba­ble­ment com­par­ti­ria cel·la amb els pobres uni­ver­si­ta­ris.