“«Vamos!»”, sí, però cap a on?

Hi ha un vídeo molt bonic que corre des de diu­menge per aquest món ina­bas­ta­ble d’inter­net. L’ale­gria és una cosa bonica de veure, bonica i pro­fi­tosa, un regal per a l’espe­rit, com una tassa de te recon­for­tant en un moment de pausa dins de la follia d’una jor­nada labo­ral. Les imat­ges en qüestió estan roda­des per un tècnic del Girona FC damunt la gespa de Mon­ti­livi i ense­nyen juga­dors, equip tècnic i també afició eufòrics per la victòria con­tra el Barça i la clas­si­fi­cació per jugar la màxima com­pe­tició euro­pea.

La gra­vació arrenca amb els dos pro­ta­go­nis­tes prin­ci­pals de la història, l’entre­na­dor Míchel i el capità Stu­ani, abraçant-se, i a par­tir d’aquí van des­fi­lant la resta amb una acció que es va repe­tint, quasi com un ritual. Quan un juga­dor veu que la càmera l’enfoca, se la queda mirant, posa els ulls en òrbita, obre la boca tant com pot i exclama: “Vamos!”.

Abans de pros­se­guir enda­vant i, per si hi ha algun lec­tor des­pis­tat que no acabi d’acla­rir-se amb la llen­gua espa­nyola, cal expli­car que una tra­ducció al català que s’apro­xima al sen­tit d’aquesta expressió és “som-hi”, pro­clama breu i con­tun­dent que cal enten­dre com l’enco­rat­ja­ment col·lec­tiu a afron­tar un repte que s’entre­veu difícil.

El que fa un fut­bo­lista quan crida “vamos” després d’un gol o una victòria és, exac­ta­ment, ani­mar-se ell i la resta que estan amb ell, com­panys i afició, a per­se­ve­rar per acon­se­guir una fita més alta amb una lògica de causa comuna, gru­pal, tri­bal. El “vamos” que resu­meix en un sol mot el crit de joia de la paraula gol i les altres expres­si­ons d’ale­gria i victòria que hi van asso­ci­a­des, s’ha impo­sat en els últims anys quasi com una matus­sera sim­pli­fi­cació del llen­guatge espor­tiu, ja per si mateix car­re­gat de sim­pli­ci­tat.

La sobre­ex­po­sició del món de l’esport pro­fes­si­o­nal a través de tot tipus de suports audi­o­vi­su­als ha introduït el crit a per­tot i ja res­sona per tot arreu, en par­ti­dets de fut­bol infan­til, o en cele­bra­ci­ons de les pro­fes­si­o­nals del fut­bol femení. Sense anar gaire lluny, Aitana Bon­matí també crida “vamos” quan gua­nya.

Sí, l’Aitana, una fut­bo­lista cata­la­no­par­lant, i la gent del Girona, equip del ter­ri­tori del país on més es fa ser­vir el català, quan con­vi­den a com­par­tir les seves victòries, ho fan cri­dant en llen­gua cas­te­llana. Tot ple­gat segur que res­pon a una qüestió meta­lingüística de temps moderns, on la sim­pli­fi­cació i bana­lit­zació del llen­guatge explica mol­tes coses, però també a la influència que els mit­jans audi­o­vi­su­als tenen avui en la modu­lació del llen­guatge. Impo­sen for­mes i cos­tums, i com que el cas­tellà hi és la llen­gua domi­nant, impo­sen el cas­tellà.

A cada “vamos”, l’equip dels cata­la­no­par­lants encaixa un gol, perd uns quants llocs en la clas­si­fi­cació, amb risc evi­dent d’aca­bar bai­xant a segona divisió per aca­bar-se con­dem­nant als camps de regi­o­nal. Si una llen­gua deixa de ser útil per expres­sar les més ele­men­tals emo­ci­ons d’ale­gria i eufòria, ales­ho­res deixa de ser necessària, passa a segon pla, s’oblida, des­a­pa­reix.

S’ha escrit molt sobre la deli­cada salut de l’idi­oma amb què està escrit aquest diari, i el cas de la paraula “vamos” n’és una evidència. Rever­tir-ho és una sim­ple qüestió de ser-hi, anar-hi i tor­nar-hi a anar. Si el fut­bol fos poe­sia es diria que tot és pos­si­ble. Vinga, doncs, som-hi!